La llengua pública

Ja sabem que la llengua pública dels espanyols és la castellana. Si algú en vol fer servir alguna altra, com el català, ha de contractar una pòlissa privada. És com la sanitat. La llengua pública, com la sanitat pública, et garanteix poder circular legalment i lliurament per carrers i places amb total seguretat. Si ho fas en llengua privada, segurament tindràs molts problemes. La llengua pública és una assegurança de vida lingüística, personal i col·lectiva, fins que et moris i, fins i tot, fins després de la mort. Cal que ho sàpigues, així que en català no et facis el fatxenda. En castellà pots actuar impunement davant la policia i la justícia. I davant l’àrbitre d’un partit de futbol. No temis res.
En llengua pública sempre seràs amablement ben atès a tot arreu i podràs passar davant els que usen llengua privada, tant si vas al metge com a la perruqueria de El Corte Inglés. Si la teva llengua no és la pública, és natural que el metge no t’atengui si no ets de la seguretat pública. Encara que no siguis castellanoparlant, pertanys a un Estat que sí ho és. Sigues intel·ligent i segueix la lògica. A França també tenen una llengua pública, i a Rússia també. Només faltaria que volguessis un servei públic en un lloc privat. Què t’has pensat? És de caixó.
Estem ben arreglats els catalanoparlants! El pitjor és que estant a casa nostra ens obliguen a actuar com forasters. Aquesta és la part més greu del problema. Perquè a França o a Rússia no som a casa nostra, però als Països Catalans, sí. Els catalans hem de fer de no ser-ho per obtenir el que és nostre, com la llengua, la cultura i la terra. Valgui’m Déu! I ja que parlo de Déu: és de tots, Déu? Déu no fa distincions entre llengua pública castellana i llengua privada catalana. Per a ell, tota llengua és legítima i legal. Déu, a soles, de tu a tu, no ens adverteix mai que li parlem en castellà. Però els castellanoparlants tenen més saviesa i poder que ell, i ens hi poden obligar. En una paraula, són més que Ell. Més que Déu.