La vía estética

Casualment -si l’atzar existeix-, he tret de la meva biblioteca Cartes sobre l’educació estètica de l’home de Friedrich Schiller. Hi llegesc: «Per resoldre aquest problema polític s’ha de prendre per la via estètica, perquè és mitjançant la bellesa com s’arriba a la llibertat».

Plantejaments similars se’n podem trobar des dels grecs fins a l’Escola de Frankfurt. El que proposa Schiller és una harmonia entre les virtuts ètiques, emocionals i racionals, però posant l’accent, no tant en cada un d’aquests aspectes, com en la seva harmonització; per això parla d’educació estètica, i no d’educació moral, emocional i racional.

La política habitual -la llancívola, la renouera, la d’esbroncada- se’n riu de l’ètica, es descontrola en les emocions, i utilitza majoritàriament els postulats com a única raó; mentrestant, l’estètica, l’harmonia en la discordança, si no és olímpicament ignorada, és contemplada com una fantasia ingènua o com una debilitat vergonyosa.

Amb tot això, la intel·ligència artificial, que aviat incorporarà l’ètica artificial i l’emocionalitat artificial, s’està alimentant, ‘educant’, entre altres fonts, de tot allò que circula dins l’àmbit social i polític. En joc està la llibertat i l’estètica de la dignitat.