Jardins d’altri amb Kissinger, Twain, Semprún, Einstein, Padgett...

A Juan Rulfo li demanaren si després de tantes entrevistes tenia ja les respostes estereotipades, sempre les mateixes. «No» deia «les respostes no les sé, les preguntes, sí». Una resposta que no esperava és la que va fer Frederic de Prússia a Voltaire. Conten que quan Voltaire va anar a Leipzig a veure’l es va sorprendre dels nombrosos cartells i pintades insultant al poderós governant. Li ho comenta i Frederic li respon: «El meu poble i jo, tenim un acord. Ells diuen el que volen i jo faig el que em dona la gana». Ja ho deia Manuel Machado: «El pueblo es una cosa respetable, el vulgo es una cosa detestable».

Jorge Semprún, escriptor i polític, el 1945, després de passar quinze mesos al camp de concentració nazi de Buchenwald va dir: «A 1945 em vaig trobar davant la tessitura d’haver d’escollir entre la vida i l’escriptura». I és dedicà a la política amb el partit comunista. Sense deixar mai, però, l’escriptura. La Pasionaria l’expulsà al crit de «intelectuales cabeza de chorlito».

I és que amb els intel·lectuals s’ha d’anar amb compte ja saben allò de posar mà a la pistola... Però, quan volen saben explicar-se amb claredat. Conten que Einstein –en conten moltes d’ell, massa i tot– quan un periodista li demanà que explicàs la teoria de la relativitat amb paraules entenedores li digué: «La matèria li diu a l’espai com corbar-se. Això és tot». Tal vegada s’escau aquí el que va dir Einstein a Chaplin: «El que més admiro del seu art és que vostè no diu una paraula, però tothom l’entén...». Chaplin li va respondre: «Cert, però la seva glòria és encara més gran. El món sencer l’admira, i ningú entén una paraula del que diu». En fi, coses senzilles que són bones d’explicar! Amb aquest mateix afany Carlos Eire va publicar Una molt breu història de l’Eternitat. Atenció que Eire és catedràtic a Yale, no un guru brasileny.

I parlant de catedràtics, diuen que Giorgio Armani una vegada, a Roma, li comentà a Gianni Versace, vegent desfilar les seves models: «Jo vestesc putes, tu vesteixes feligreses». I no sé exactament perquè aquesta cita m’ha duit a una altre: «Previsió és opulència. Mesura és elegància» (Antonio Escohotado. Diario de un opiófilo 1992-2020). I aquesta ad absurdum al que deien els pijos madrilenys fa una anys: «No hay parto sin dolor / ni hortera sin transistor».

Ja ho cantava Françoise Hardy: «Comment te dire adieu?». «Senyor concedim la castedat i la continència, però no ara mateix!», suplicava Sant Agustí a les Confessions. No era el cas de Buñuel que diuen que deia: «Som ateu gràcies a Déu». Per temperar les passions res millor, diuen, que el mindfullness o similars. Llegit imprès a una camiseta: «Abans morta que fer ioga».

Per començar aquest any 2024, algú creu que ens vendria bé algun coach que ens mostrés el camí, per a servidor, que renega de líders i altres vividors de l’autoajuda, he triat un tros del llarg poema de Ron Padgett, ‘Com ser perfecte’, del seu llibre Collected Poems. Diu: «... Desitja-ho tot. / No esperis res. / En primer lloc, cuida les coses que estan prop de casa teva. Ordena la teva habitació abans de salvar el món. Després salva el món. / Ten en compte que el desig de ser perfecte és potser l’expressió encoberta d’un altre desig –ser estimat, tal vegada, o no morir. / Fes contacte visual amb un arbre. / Sigues escèptic a tota opinió, però tracta de trobar algun valor en cada una d’elles...». Amén.