Núñez

Era un home petitet, que tenia una cara rodona de nin envellit, amb uns ulls minúsculs i lluents que delataven totes les inseguretats que el corcaven –les inseguretats de l’arribista que ha triomfat en la vida i en els negocis però que, en el fons, sent que l’únic triomf autèntic és el pedigrí d’haver nascut en una família antiga i rica, no modesta com la seva. Era un home que parlava un castellà defectuós i un català monstruosament castellanitzat, que no sabia articular un discurs coherent i ben travat –i que mai no en va aprendre, tot i que va passar dècades parlant en públic– i que s’emocionava d’una manera intempestiva i grotesca, fins a les llàgrimes, sovint amb un micro al davant. També era un home que va guanyar una fortuna i que des de ben aviat es va acostumar a remenar les cireres com si tots els cirerers del món, o almenys tots els de Barcelona, fossin seus. Nomia José Luis Núñez, va ser president del Barça durant vint-i-dos anys, i ara la televisió pública catalana li ha dedicat un documental de quatre capítols titulat simplement Núñez. Val la pena de veure’l. És un documental que perfila i explora el caràcter de l’home, que en reconstrueix la biografia i la trajectòria professional, que en mostra amb tot luxe de detalls els moments clau –tant la glòria com el fracàs– i que, tot això, ho desplega sobre el fons del context sociopolític i econòmic de l’època. Aquí, hi surt el Núñez especulador que es fa milionari en la Barcelona tardofranquista construint edificis a balquena i sovint destruint patrimoni arquitectònic de primera, el Núñez que vol espanyolitzar el Barça però a qui la catalanitat de la massa social li ho impedeix, el Núñez que s’obsedeix a fer guanyar l’equip (i fitxa Schuster, Maradona, Cruyff...) i a convertir-lo en un club gegant (ampliant el Camp Nou, creant la Masia) i, també, el Núñez que es pensa que el Barça és la seva jugueta i es baralla amb tothom que li fa ombra. Tampoc hi falta el Núñez victimista, el Núñez caricaturitzat, el Núñez contrapoder i mirall de Jordi Pujol, el Núñez defraudador d’Hisenda. Entre els testimonis, destaquen els periodistes Antoni Bassas, Frederic Porta i Santi Giménez i dos escuders lleials de l’expresident: el qui va ser gerent del club, Anton Parera, bulldog del nuñisme, i el qui va ser-ne el vicepresident, Joan Gaspart, un tipus estrambòtic i poderós, sinistre i còmic i fascinant, que mereix un documental ell tot sol.