Palestina, Catalunya i realpolitik

Heus aquí relligats dos temes candents. Els drets polítics del poble palestí sobre el seu territori històric, fets dependre de com es comporti Israel respecte dels interessos espanyols. No ens pot estranyar, és el dia a dia de la política internacional. Només sorprèn la cruesa, la franquesa, perquè se sol fer un esforç d’edulcoració rere grans paraules: democràcia, llibertats, mandats divins, eixos del mal... Tanmateix, les cròniques en motiu de la mort de Kissinger, tota una icona de la realpolitik, ens recorden les motivacions mesquines i la falta d’escrúpols de les cancelleries.

El mateix Pedro Sánchez que ha abandonat els sahrauís a la seva dissort, ha estat valent reivindicant l’Estat palestí. Reparem en la idea del reconeixement d’un Estat com a solució política. L’holocaust, culminació d’un antisemitisme persistent, implacable, durant una diàspora mil·lenària, confirmà als sionistes en sa convicció que la comunitat jueva només podia sobreviure si comptava amb un Estat propi.

El planeta és un lloc realment inhòspit per a les comunitats nacionals sense Estat. I la fórmula estricta de l’Estat-nació saboteja l’opció d’un sol Estat a Palestina, on les distintes cultures puguin viure en pau i prosperitat, sense la barbàrie de neteges ètniques.

L’exministre Margallo ens confronta amb la descarnada mecànica internacional i el magre paper que hi juga el dret internacional, o Europa, o Nacions Unides. Evidencia la ingenuïtat dels catalans quan pensen que la independència és una decisió popular, en un procés cívic, pacífic, que, tanmateix, ara, fins i tot és acusat de terrorista. Ingenuïtat noble, això sí, perquè aporta un nord de civilització, d’ètica democràtica, perquè, o establim fórmules justes, d’aplicació universal, basades en un humanisme compartit, que se sustentin en la força d’una república confederal terràquia (amb una consistent baula europea), o ja veim cada dia els resultats esfereïdors de l’ultranacionalisme estatal, que no només justifica la sang, s’hi emmoixa.