Climent Picornell10/12/23 0:29
TW
0

Els Jardins d’altri són una sèrie d’articles que un servidor confegeix amb lectures desbaratades, a casa d’altri. Som-hi. Contava Josep Pla, ara fa un segle, que dinant a un restaurant de Berlín durant el temps de la hiperinflació un veïnat de taula, menjà, pagà i partí. Però el veïnat de Pla havia usat tres escuradents. El cambrer, en veure-ho, va partir escapat darrera ell a cercar-lo: «Valen un milió i mig de marcs!» I parlant d’Inflació ha de sortir l’Argentina contemporània. Ricardo Piglia, al seu llibre Argentina: «Un país que te convence de que podrá ser lo que no puede ser, que promete plata y más plata cuando no tiene un cobre». Ara ha guanyat les eleccions un senyor que nega el terrorisme d’Estat de la dictadura argentina i el canvi climàtic que és, diu, un invent dels socialistes per continuar robant. «El poble argentí va elegir la criatura i no al seu creador, el doctor Frankenstein» diu Paola Oloixarac. Seguint amb l’Argentina, la sociòloga Noelia Adánez es demana: «Qui està governant la Comunitat Madrilenya? Milei ja governa a Madrid. No ho volem veure, però és així». No sé si escau però l’argentí Javier Dualte sol dir: «Que el teatre sigui divertit no vol dir que sigui banal».

Laurent Sutter, filòsof: «La vida és una catàstrofe. I ens passam el temps enfrontats a dimensions catastròfiques». Bono! Que serà això! Quin filòsof terrorista! Però ja Marx i Engels observaren, en El manifest comunista, que hi ha gent entre la classe capitalista que «desitgen mitigar les injustícies socials, per garantir d’aquesta manera la perduració del seu poder». Té una certa semblança amb el que deia Thomas Piketty a El capital del segle XXI, en que els partidaris de l’agenda reformista actual demanen una nova regulació de les forces del mercat global, limitada, això sí, mesures redistributives, amb moderació, pujades d’impostos a corporacions i a rics i... un «capitalisme verd». Això implica la teoria de que les crisis ambientals es poden resoldre sense un enfrontament, i deixant a cada un el seu paper, lluny de la revolta i la revolució. Tanmateix l’astrofísic Hubert Reeves, mort recentment afirmava: «L’home és l’espècie més insensata, adora un déu invisible i massacra una natura visible, sense saber que aquesta naturalesa que massacra és aquest déu que adora». Ho broda El Roto amb un dibuix: «L’única petjada que deixarà la nostra generació és la del Carboni».

Idò, ja ho saben, tanmateix «L’evolució és la història d’una gran extinció. La vida tracta d’adaptar-se, però al final la majoria d’espècies desapareix» diu Jean-Jacques Hublin, paleoantropòleg. Entre i entre, de l’extinció em referesc, hi ha els amics, la família... «L’amistat és una forma elevada de l’amor, deslligada de l’erotisme i de la família. Els amics et sostenen i et fan gran» (Cristina Rivas). També «Ser pare, en qualsevol edat del fill, és veure com s’allunya» (Francesc Orteu). I de la parella què? «La parella és un intent de democràcia que quasi sempre acaba en dictadura» (Justine Triet). Tanta sort dels divorcis i les separacions, no com les dones Dani de Papua Nova Guinea, que es tallen un dit quan mor un home estimat. L’enterren al costat del mort i creuen que els ajuda a aconseguir el paradís. Quin mal! Ai! Deia Franz Kafka que «Del vertader enemic t’arriba una valentia il·limitada».

I per acabar aquesta collita: «De vegades se m’obri la boca i el riure de ma mare surt de sobte, un truc de màgia» (Kate Zambreno).