Riquesa infame, infàmies de la riquesa

De vegades comences a llegir un text –un llibre, un simple article– per pura curiositat o per un interès fred o per inèrcia però després resulta que no pots deixar de llegir i que, a més, contra tot pronòstic, aquell text t’acompanya durant mesos: en recordes passatges, t’indueix a reflexionar, et canvia la percepció de la realitat... A mi això darrerament m’ha passat, entre altres, amb un llarg reportatge de la New Yorker escrit per Evan Osnos. El tema? La fortuna de la família Getty i les estratègies legals i polítiques que durant les darreres dècades han usat els bilionaris nord-americans per esquivar els impostos que en teoria els pertocaria de pagar. Explica Osnos que, contradient el vell adagi que diu que la primera generació d’una família fa la fortuna, la segona generació la mig manté i la tercera la dilapida, ara les famílies bilionàries d’arreu del món no deixen d’augmentar guanys any ara rere any. Escriu Osnos (la traducció és meva i està feta de pressa i corrent): «Fa cosa d’un segle, la llei nord-americana contemplava amb sospita el luxe ocasional d’una herència gegantina. En lloc de permetre que els doblers passassin en cascada de generació en generació, com una torre de xampany, xuclàvem part de les herències imposant taxes en patrimonis i guanys. Tal com va afirmar el jutge del Tribunal Suprem Oliver Wendell Holmes el 1927, els impostos són el que pagam per tenir una societat civilitzada. Des de finals dels 70, però, la política nord-americana ha adoptat una actitud més complaent amb les fortunes dinàstiques –retallant impostos, ampliant les exempcions, permetent tot tipus d’esotèriques evasions per als contribuents rics. Segons els economistes de la universitat de Berkeley Emmanuel Saez i Gabriel Zucman –continua explicant Osnos al seu brillant i instructiu reportatge–, els impostos que han de pagar els més rics ha passat de més d’un 50 % a un 30 %, mentre que el que han de pagar la resta de ciutadans ha augmentat sensiblement, fins a un 25 % del que guanyen. Alguns consellers de les famílies ultra-riques reconeixen que vivim una època daurada de l’evasió fiscal». Els culpables de tot això, per descomptat, són els megamilionaris però, sobretot, el sistema político-legal que els permet esquivar els seus deures fiscals. Apunt final i recordatori: la URSS va ser una calamitat i un horror, però la revolució russa va ser un acte de justícia.