El requisits

Però no sembla gens fàcil arribar a un consens universal en aquest aspecte. A petita escala, aquí entre nosaltres, al nostre país insular de les Illes Balears, per causa de l’analfabetisme nouvingut i d’alguns extremismes irracionals com els de Vox i similars, no hi ha manera de que romangui permanentment actiu el requisit del català, la nostra llengua pròpia de la nostra cultura mil·lenària i de la nostra identitat com a poble lliure i sobirà.

Encara que no estiguin públicament acceptats i oficialitzats, tots nosaltres tenim els nostres propis requisits personals ben decidits. No com la Constitució Espanyola, que el seu principal requisit és el de que tothom sigui espanyol a la força. Quina estupidesa! El requisit de Michel de Montaigne, un dels més grans humanistes i pensadors de la Història, era el d’estar content. No feia res sense alegria. No s’aixecava mai del llit si no estava content. No anava enlloc ni feia res sense estar alegre. El requisit de ma mare era la seva rialla. El riure era la seva raó de ser. Ho devia ser per causes genètiques perquè no va anar gaire a escola. És una gran sort tenir una bona genètica i un bon requisit. En canvi, tenir un requisit deshonest, immoral, o pitjor encara, criminal, com el que tenen Putin, Trump o Netanyahu, provoca molts desastres: moltes i gravíssimes desgracies i calamitats al món que els envolta. El seus requisits són la violència i l’odi.

La pau i l’amor no són requisits per tenir el títol de governant a l’Estat espanyol ni per ser membres del Congrés de Diputats. Parlar i escriure castellà i ser patriotes i constitucionalistes espanyols, malgrat la irracionalitat dels seus esperpèntics articles, sí. Pobres països perifèrics. Pobra Ucraïna. Pobra Palestina. Pobra manca de requisits!