Dalt del turó amb diaris, barriguera i carregadors

Vaig a fer el cafetet. Passa l’amo en Biel Teco que d’ençà que per una mala inversió dels seus estalvis els buròcrates d’un banc li varen plomar tots els seus doblers, el veig tristot. «Com vos trobau?» Aixeca el cap, va un poc encorbat: «I...que t’he de dir? Per l’estil . Ni més ni pus !» És un gran llegidor de diaris, dins el cafè. I quan n’agafa un, en té per estona. No me diguin que no han participat mai en la guerra per aconseguir un diari a un cafè. Sobretot si els altres soldats d’aquesta lluita tenen estratègies particulars. Hi ha aquell que comença per darrera i amb l’excusa de mirar els resultats de la primitiva, xerra que te xerra, té el diari privatitzat. Un diari a un bar, i això és una màxima d’obligat compliment, s’ha de tenir una estoneta, llegir les quatre lletres grosses i passar-ho al comú. Però no, aquella dona el mira i el redemira no és que el llegeix, l’estudia! I llavors, quan pareix que ha acabat, el passa a la seva companya que el guaita amb despreci però l’obri i el se reserva una bona estona. Hi ha el viu, que guarda dos diaris un davall l’altre, dos diaris diferents vull dir, punyetero, això també està prohibit en el fair play cafeter. En canvi n’hi ha d’altres que quan entres i coneixent que t’agrada llegir-los, el te donen malgrat ells estiguin a la meitat. Tenia una aliada, ara ja morta, la madona de Can Tronca, que quan entrava un servidor pegava una mirada i si no veia cap diari lliure se n’anava a un parroquià que el llegia, li prenia tot diguent-li: «Au! Ja has acabat!» I el me donava amb gran empegueïment per part meva. I existeix qui el furta, pausadament, el se posa davall el braç i el se’n du. Un dels casos que succeïxen, quasi sempre, com la llei de Murphy, és que entres i n’hi ha un que no està ocupat, bono, penses, avui he duita sort, però resulta que és el diari d’ahir. I així, un reguitzell de situacions i de mirades creuades entre qui en té i qui no en té però en vol tenir. I, per fi, quan t’arriba el torn, i ja el tens, obris el diari i te cauen un caramull de miques del croissant de l’anterior lector, mal te toc pesta! El puta diari!

Me’n torn cap a ca nostra, dalt del turó i ens saludam afectuosament amb en Richard, la nostra primera autoritat i pens: tenim, al petit poble, el dentista que és alemany, el rector de la parròquia és del Congo ex-belga (però ja xampurreja el mallorquí), el forner que fa les famoses ensaïmades entorcillades és argentí, el cuiner que prepara la porcella i l’arròs brut del restaurant més famós del poble és magrebí i ara tenim el batle que és britànic. Com veis la ‘Mallorca profunda’ es manifesta ‘esponerosa’ als ulls dels ciutadans de Palma i del cinturó turístic.

Entr a ca nostra i sent un crit: «On és el meu carregador?» Un casus belli, semblant a l’anar ferrapilla amb els diaris del bar, es produeix quan es sent a les nostres cases la pregunta fatal: «On és el meu carregador?» A les llars d’ara sempre hi ha endollats carregadors de mòbil, d’ordinador, de tabletes, que desapareixen, malgrat un hi hagi posat una senya amb retolador o penjat un llacet de colorins... «On és el meu carregador?» Repeteix la veu inquisitorial que sempre, però no sempre, sol ser la de la mare o el pare, en aquesta guerra domèstica s’han perdut, ja fa estona, les formes i els papers.