Els jardins d’altri recullen collites esburbades d’ací i d’allà. Disculpin. I sinó...vegin. Freud escrigué: «M’impressiona l’aprop que estan el que deien les dones acusades de bruixeria i el que diuen els meus pacients». ¿Deu tenir alguna cosa a veure el fet que en la confessió te perdona el capellà i en el psicoanàlisi ho has de fer tu mateix? El perdonar-te vull dir. Perdonar-te per fer alguna cosa desbaratada que no passa per la raó i el que diran. Idò, Esther Acebo, una actriu, ens sorprèn: «Viure és improvisar». No hi puc estar més d’acord. En contra de la planificació soviètica de les nostres pobres existències, un procrastinador com un servidor ha de treure la improvisació davant moltes situacions de la vida. És ben igual del que diu una perfumista, Christine Nagel, transcendeix el seu ofici la seva afirmació: «Quan et molesta l’olor de l’altre s’està perdent l’amor». Saber interpretar aquestes sensacions et dona més llum que el comportament assenyat que ens ha imposat el judeocristianisme.
En certs moments aquestes sortides, fora de botador, passen a tenir rang d’exemple. Mai he sabut si era cert, però ho conten. Quan Alexandre, el Magne, en el zenit del seu poder va voler demostrar l’admiració que tenia a Diògenes de Sinope, el que vivia dins una bota, el visità i li va oferir el que ell volgués, bastava que ho demanés. Diògenes li contestà: «Això és el que vull, que t’apartis i no em tapis el sol». Bé, veritat o no, per a un servidor, per cert, amb síndrome de Diògenes, és significatiu: vull i vull i vull i... res em serveix de res. Per a molta de gent això es considerat com un trastorn. Vicky Martin Berrocal, d’incerta professió, dissenyadora, psicoanalitzant-se en públic: «Venc d’on venc, d’un pare que sempre se n’anava, d’una mare que se sentia abandonada, d’una brega per retenir-lo. Jo vivia amb mil trastorns... M’he llevat els trastorns.» Però sempre hi sura l’irreal, allò no dit, allò intuït. Deia Nora Ephron, a No em record de res, «El que té de bo divorciar-se és que deixa clara una cosa que amb el matrimoni quedava oculta, i és que sempre estàs tota sola».
«Necessitam la memòria, però cal tenir present que no sempre és la veritat» (Theodor Kallifatides). Diu memòria, no nostàlgia. «La nostàlgia és una malaltia de la nostra generació, que compareix en el moment en que es constata que el sistema t’ha vençut» (Celestí Alomar). Va fer cinquanta anys i ‘Te recuerdo Allende’, deia un titular de diari rememorant l’Amanda de Víctor Jara. I la clau de volta: «El moment decisiu de l’espècia humana és permanent. Per això tenen raó els moviments intel·lectuals revolucionaris que declaren nul tot el que ha succeït amb anterioritat, ja que res ha passat encara». I del mateix autor: «Existeix una meta, però no un camí; el que anomenam camí són vacil·lacions». Franz Kafka (Els aforismes de Zürau)
«Les xarxes socials transmeten a major velocitat l’estupidesa que la intel·ligència», deia un rector d’una Universitat de Catalunya. I.A. (Imbecil·litat Artificial) segons Pere Fullana. Les xarxes socials, supermercat de les vanitats efímeres encapsulades en un ‘m’agrada’. Madame de Merteuil a Les amitiés dangereuses de Choderlos de Laclos diu: «La vanitat és incompatible amb la felicitat». Contraposau-hi el valor d’aquella joveneta de l’Afganistan, Malala, que només pel fet de voler estudiar, un talibà li pegà un tret al cap, deia ella: «Teníem dues opcions, callar i morir o parlar i morir, i decidírem parlar». Valent i exemplificant.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.