Passa amb algunes religions, que molts dels seus devots no són tant escrupolosos observants dels punts capitals de la seva doctrina, com aguerrits defensors de la divinitat. És com si Déu totpoderós necessitàs qui el defensi, com si el seu poder il·limitat hagués de menester el concurs humà per a la seva permanència.
I passa també amb algunes concepcions ideològiques i algunes conceptualitzacions polítiques quan aquestes són elevades a una mena de divinitat inescrutable. Un cas paradigmàtic d’això és la idea de pàtria en ser concebuda com una entitat excelsa i definitiva que està per damunt de les persones, del poble plural, i de la veu canviant de la democràcia.
N’hi ha que s’esquincen les vestidures davant els blasfems constitucionals, davant els iconoclastes de la unitat nacional, davant les injúries a uns símbols totèmics tantalitzats. Normalment són els mateixos que menyspreen la gent, els ciutadans, els contribuents, els votants i les seves circumstàncies personals, concretes, quotidianes. I així com hi ha persones que prenen les armes per defensar qui se suposa que és totpoderós, també hi ha devots fervents enardits en la defensa d’una concepció particular de pàtria, i dels mites grandiloqüents que sustenten el seu esquifit concepte de nació.
Pobre Déu si necessita qui el defensi; pobre nació si necessita salvapàtries.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Espanya podria ser un gran estat, llàstima dels imperialistes castellans que crispen i separen els seus habitants