Histerisme autoritari, autoritarisme histèric

El tsunami d’histerisme autoritari que han provocat els moviments de Pedro Sánchez en relació als polítics independentistes catalans –la teòricament promesa amnistia, sobretot– ha agafat un caire de pel·lícula delirant, de circ demencial, de sainet cocaínic, de vaixell de bojos cantant el ‘Cara al sol’. Les manifestacions de reaccionaris ultraconservadors i feixistes davant les seus del PSOE, les declaracions colpistes de José María Aznar –el qui va ser, he he he, el modernitzador de la dreta espanyola contemporània, i a la pràctica el polític espanyol més influent del que duim de segle XXI–, els crits al cel d’arquebisbes i de bisbes dient que l’amnistia suposarà quasi una blasfèmia, les amenaces més o manco subtils o explícites de certs representants dels cossos policials, les argúcies prevaricadores de jutges i tribunals, la propaganda incendiària de bona part del periodisme madrileny: el xou és total, la deriva autoritària és flagrant, la putrefacció democràtica és completa... Hi ha qui diu, mirant-s’ho des de defora i amb ganes i il·lusió que sigui vera, que el fet que Espanya vagi degenerant cap al desordre social, cap a l’autoritarisme, cap a la jerarquia fèrria, cap a l’antidemocratisme sistemàtic, cap a la degradació i el descrèdit absoluts de totes les institucions, vol dir que l’estat espanyol s’està descomposant. Res més lluny de la realitat: tot això no tan sols no és un símptoma de descomposició sinó tot el contrari, representa un retorn a l’ordre natural espanyol de les coses. Si no fos per les institucions supranacionals que en contenen els fantasmes, l’estat espanyol fa estona que hauria entrat en una fase obertament –no només retòricament i propagandísticament– guerracivilista, de la mateixa manera que la tan elogiada Transició hauria estat un bany de sang convuls molt més bèstia del que va ser, i de resultats infinitament més infausts, si no hagués estat per les tuteles exteriors, sobretot americana i europea. Abans he dit que el polític espanyol més influent del segle XXI és Aznar. Com és fàcil d’endevinar, el polític espanyol més influent del segle XX va ser Franco. I això, avui, encara es nota: arreu, molt. En realitat, a Espanya avui tot és encara franquista en major o menor mesura –basta veure els governs balear i valencià– perquè el franquisme, lluny de ser una anomalia, va ser un producte típicament espanyol.