Converses entotsolades

Allò que ens succeïa quan miràvem un àlbum i hi descobríem l’herència genètica o comportamental de la família, el reconeixem en una rialla de la nostre mare, en una expressió severa o gamberra del pare o dels germans, del repentí gust de l’arròs sec de la padrina, de les primeres salpes i oblades que veres davall la mar aquell dia que rememora aquell retrat de quan t’havien comprat la careta per mirar davall l’aigua... ningú, d’aquelles imatges, realment, havia mort, tot es sargia en un gest, en una forma de la cara, en una manera de mirar la càmera, era la vida que ens connectava amb l’avui.

Tot això és veritat, i ara acab empatxat del meu mòbil, de tantes vegades que el mir. Empatxat? Idò ha aparegut una nova dieta. Quin endocrí o endocrina la proposa? No és endocrí, és un científic al llibre 100 coses que cal saber sobre la intel·ligència artificial, Ramon López de Mantaras, proposa la «dieta digital», passar moltes més hores en el món analògic, donant sortida a gestions que es poden fer de forma no digital, parlar cara a cara, guardant la privacitat que invadeixen les màquines, no fer compres per Internet si no és necessari, no deixar-se geolocalitzar si no és necessari. Idò jo la vull fer, la dieta digital, ho vull fer perquè no vull saber el que els passa als meus amics pel Facebook o per l’Instagram. I tornar a llegir en paper! La premsa, la premsa de paper, ara que La Vanguardia diuen que ja no es distribuirà a les illes Balears. Harry Evans, que fou director del Sunday Times, i morí ara fa poc, deia que la qüestió no està en saber si la premsa en paper, o sense paper, seguirà existint, sinó en saber si allò que seguirà existint tendrà alguna cosa a veure amb el periodisme. Res més cert, ara diuen que Murdoch pare ha passat el testimoni als seus fills, cal recordar que l’imperi mediàtic dels Murdoch sobretot a partir de la fundació de la cadena de notícies Fox News, va aconseguir reconfigurar la política del conservadorisme als Estats Units. Trump i la ‘normalització’ de l’extrema dreta són fruit d’aquesta cosa que poc té a veure amb el periodisme i molt amb la propaganda.

És cert, els discursos sobre el capitalisme bo, o ètic, fets des de la dreta, s’han refermat. Martin Wolf assegura que el capitalisme de mercat i la democràcia liberal són com el ying i el yang, oposats però complementaris i que, si no mantenen l’equilibri entre ells, es poden tornar mútuament destructius. La desigualtat creixent, la desindustrialització, les crisis econòmiques han minat les classes mitjanes i la confiança en la competència i integritat de les elits, la qual cosa ha empès molta gent cap el populisme. En aquest sentit, un milionari australià defensa que hi hauria d’haver un atur del 50 %, així es veuria «dolor en l’economia», necessitam recordar a la gent, diu, que són ells els qui treballen per l’empresari i no a l’inrevés. Me recorda allò de «l’exèrcit industrial de reserva» que deia Karl Marx al tom I d’El Capital, una de les condicions de vida del mode capitalista de producció.

De totes les maneres, cal fer via ja que se coneix la data exacta de la fi del món: serà l’any 2050. Es produirà un col·lapse, hi haurà desnutrició, megaincendis, extinció d’espècies, bacteris resistents als antibiòtics, milions de víctimes per la calor... Ho pronostica Janire Manzanares, que és experta en «curiositats, consum i loteria de Nadal». Quin currículum! Me torn enfrascar en la lectura de Metafísica de la pereza.