Un capfico a Cala Brafi

Una visita als indrets protegits pel primer govern progressista del Consell (1995-99) en constata la potència; a més, acabà amb la idea canyellista que la LEN havia dit la darrera paraula sobre conservació territorial. Tanmateix, va ser la darrera mesura exitosa del Consell. L’endemà mateix, Matas publicava la llei prèvia a les Directrius d’Ordenació Territorial, que, de passada, com qui no fa res, desapoderava el Consell. Alguns espavilats deuen sabre ben bé perquè i com va anar, recordin que, en aquell moment, la Presidència del Govern espiava el correu electrònic de la comissió insular d’urbanisme. Com a resultat, els tribunals anul·laren, una darrera l’altra, totes les desclassificacions que havia acordat el Consell a partir d’aquella data (les quals, incomprensiblement?, la legislatura 99-03 no se varen voler blindar).

En aquella guerra, topònim a topònim, el Govern era un enemic sibil·lí: s’abstingué en la votació de Cala Brafi, per exemple. Tanmateix, el conseller Ramis m’ho deixava prou aclarit en seu parlamentària: no s’oposaven a desclassificar... sempre que hi estassen d’acord els propietaris. Idò.

Cala Brafi, fent pack amb Tolleric, a la costa llucmajorera, se salvaren de ser urbanitzats amb milers de places. Ja en aquest segle fou declarada lloc d’interès comunitari de la Xarxa Natura 2000, i, enguany, a la fi, la legislatura se tancava posant-hi el llaç amb el Pla de Gestió de la Costa de Llevant, que, a més de preveure actuacions de conservació, aporta la plena garantia europea, mala de revertir.

Segur que hi ha qui voldria guaitar a la cala des de la balconada d’un hotel, però pens que som molts més els que la preferim tal i com està, posidònia inclosa. Disculpin-me les batalletes i deixin-m’ho dir, perquè aconhorta: 25 anys després, tornaria votar el mateix. Una i mil vegades.