Dalt del turó amb Pius XII, diaris i setmesó

Mon pare va anar quaranta o cinquanta vegades a Roma, mai les vaig comptar. Començaren, les anades, de molt jove amb un viatge per una trobada mundial de joves de l’Acció Catòlica i acabaren uns mesos abans de morir en una anada i tornada el mateix dia ja que hi havia un vol directe des de Palma. Sabia, després de tantes anades, moltes coses de la història dels papes i de la ciutat i servidor vaig ser testimoni de l’eficàcia de mon pare com a guia, tant al Trastevere com a Santa Maria Maggiore, com als museus vaticans. Hi ha molts testimonis amb fotografies en blanc i negre dels grups que aconseguia reunir, una especie de peregrinació, amb la qual cosa algun any hi anava dues vegades. Sempre hospedat al Monte del Gallo, una residència que tenien unes monges des d’on es veien el jardins de darrera el Vaticà. Ca nostra estava plena de benediccions papals, d’estampes i rosaris i, sobretot, de records de Pius XII, Papa al qui admirava per damunt els demés. Fins el punt que al jardinet de ca seva, ara ca nostra, a Sant Joan hi feu bastir una columna amb un bust del Papa Pacelli modelat per l’escultor Francesc Salvà i Pisà en pedra de Santanyí. Cada dia me mira severament, a través de les muntures de les seves ulleres de pedra, quan vaig fins al garatge a treure el cotxe. Hi he pensat perquè aquests dies Pius XII ha tornat a estar damunt els diaris, sembla que sí, que ho sabia, el que estava passant amb els jueus a l’Alemanya nazi i poca cosa va fer per evitar-ho. Dues branques de taronger li tapen un poc la cara, el castigaré, deixaré que creixin i les taronges m’ocultaran la seva mirada. No degué ser el pitjor dels papes de la història, he sentit contar que l’antipapa Joan XXIII va ser acusat i declarat culpable de pirateria, violació, sodomia, assassinat i incest, això després que els càrrecs més escandalosos fossin suprimits. I vull afegir que el Papa actual, Francesc, tampoc es va oposar amb determinació als generals argentins, Videla, Galtieri que cometien greus crims a l’Argentina.

Entra n’Amador Penxo. Sa mare deia que era setmesí i sa veritat és que no quadraven els comptes entre el casament i el naixement. Ja m’entenen. «Setmesí?», diuen que va dir el seu sogre «Amb aquesta mata de pèl?». Idò don la mà a n’Amador i pareix que toc suro, o ferro. Te unes mans, de fer tanta feina a foravila que hi pot arrabassar romeguers i les pues no li faran coneixedor. N’Amador estava content perquè havia firat unes sabates que li agradaven molt i li estaven bé, diu, no li molestaven els galindons, ni els ulls de poll. Se’n va comprar dos jocs, ben iguals. Quan va arribar mos donàrem compte que caminava com diferent. «Amador: que te fan mal ses cames?» «No sé que t’he de dir, avui dematí he comprat aquestes sabates a un marxando des mercat i no em feien gens de mal i ara es peu esquerre quasi no el puc moure!» En Toni Mascarell, que havia tengut botiga, tot d’una el fità: «Amadoret, t’has posades dues sabates des mateix peu, ara no veus que sa des peu esquerre mira contra es govern!»

Torn de Palma, ja tardet i la meva veïnada, madò Antonina Quarta, una dona esquerpa, tanca les persianes i li dic: «Què ja anau a fer no-nó?» Respon: «Mira Climent, jo me’n vaig a jeure quan he acabat ses feines i m’aixec quan he acabat sa són». Vaja, pens, taxativa si que ho és!