En els Jardins d’altri feim recol·lecta de lectures diverses. Me pos a escriure, demanant-me perquè ho faig, això d’agafar l’ordinador i embrutar la pantalla amb lletres i frases i farses. Me respon Joan Burdeus: «La motivació fundacional per escriure és evitar l’avorriment. No s’ha d’entendre com una qüestió d’angoixa existencial, sinó com una canalització espontània del superàvit de confortabilitat que la vida brinda». Per a l’escriptor Sergi Pàmies: «Escriure no va ser la conseqüència de cap predestinació, sinó d’una carambola de temps lliure i equilibri entre esforç, facilitat, atzar i satisfacció». El repicó el posa J. M. Coetzee, premi Nobel: «Escriure és per a mi un procés pràctic i intuïtiu, de prova i error, alguna cosa més propera a cuinar un plat que a filosofar». I jo que em pensava que tot era més transcendental! Mesquinet.
I el paper de vostè, estimat lector, mon semblable, mon frère. Deia Jean-Paul Sartre al seu assaig Qu’est-ce que la littérature (que em feu llegir ja fa molts anys Antoni Vilanova) que «el lector té consciència de revelar i crear alhora, de revelar creant, de crear per revelació». Que volia dir que el lector és una part de l’acte creatiu «l’acte creador no és més que un moment incomplet i abstracte de la producció d’una obra». Molt més senzillament dit, Paul Valéry va sentenciar que les obres mestres les escriuen els lectors, no els escriptors. S’ha de tenir molt present però que «Defensar bones causes et legitima com a ciutadà, però no com a escriptor» (Ariana Harwicz). I sinó que li demanin a Faulkner! Segons William Faulkner «el millor escriptor americà és Tom Wolfe, després jo i després ningú més». A ca una puta els lectors! En canvi Rafael Chirbes, un dels meus escriptors preferits, sempre deia: «Som el pitjor autor de diaris de la història». S’ho devia creure o era un trompe-l’oeil. Ben igual que Faulkner?
Per a un servidor de vostès, seguidor de l’escriptura del jo, és bo recordar, com una jaculatòria, el que diu John Irving, després de publicar El darrer telecadira, de més de 1.000 pàgines: «L’auto ficció és cosa d’autors sense imaginació». Ai! I ja que anam d’escriptors... Amb motiu del cinquantenari de la mort de Pablo Neruda hi ha hagut moviments entorn de la seva obra i de la seva biografia, sobretot sobre la seva mort o assassinat. «Me gustas cuando callas / porque estas como ausente / y me oyes desde lejos y mi voz no te toca. / Parece que los ojos se te hubieran volado / y parece que un beso te cerrara la boca». En fi. Tot això malgrat la famosa frase del filòsof Theodor Adorno: «Després d’Auschwitz, escriure poesia és un acte de barbàrie». Sempre hi ha algú que no hi està d’acord. Però vulguem o no en l’escriure hi ha una cert aprenentatge que te dur a manejar una tècnica. «Hi ha cançons amb al·literació, oxímoron, palíndrom o polisíndeton, que segueixen la mateixa tècnica que els poemes. No oblidem que des d’Homer als romanços del XV la poesia va començar en les cançons... en els anys seixanta i setanta les cançons, de bell nou, tornaren a transformar-se en literatura. De totes les maneres la cançó necessita rima i tornada i pot semblar un poc cursi, cosa que no tolera el poema» (Bosco Gil de Gárate - Susana Rodríguez Barcia). I també una influència del món que du a sobre cada escriptor. «L’emoció, els sentiments, la consciència d’on era, d’on provenia, no me faltaven, perquè s’estigui on s’estigui l’escriptor hi du el seu món, el poeta hi du el seu món i, el posin on el posin, en el Pol Nord o en el Pol Sud, el du dedins» (Gabriel García Márquez). Idò! I el que fa contrari on és? Vet-lo aquí, Ezra Pound: «Ningú que viu sap a bastament per escriure».
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.