Dalt del turó amb xoriguers, pecats i dos dragons

Surt a fer la compra i veig que uns anglesos reformen una casa prop de ca nostra. Amb això de que foravila va aferra-pilla amb la venda de bocins, grossos i petits, per fer cases o barraques, n’hi ha hagut més d’un que s’ha trobat algun bocí seu «urbanitzat» sense saber-ho. A la meva cosina Maria de s’Arraval o de cas Saig, a un coster de per devers es Rafal, mitja quarterada a la que no hi anava mai, s’hi va trobar els fonaments d’una casa en construcció: un alemany se feia un xalet dins lo seu. Va ser de bon cor i els va vendre el bocí a preu de canari jove. En Jaume Marriol se va trobar una quarterada seva ben tancada amb estaques i fil-ferro, i va haver de demostrar que allò era seu perquè el foraster que ho havia comprat insistia en que no, que no i que no, que allò ell ho havia comprat; al que ho havia venut no el trobaren. I així... no es tracta de llaurar el que no havien de llaurar, no, ja parlam d’actuacions més potents. I no són les úniques.

Trob en Melcior Resgot, ve del metge que li ha receptat que «no mengi tan aviat i que he de rovegar lo que menj, moltes de vegades...». Pens que no ho devien fer a cal meu padrí, el ferrer de s’Arraval. Record quan mon pare em contava que sopaven, la seva família de deu germans, tots asseguts enrevoltant una taula feta d’una bota d’arengades i al crit del seu pare, el meu padrí: ‘Envant!’ Tothom pescava dins la gran ollada de sopes. ‘Altoooo!’ Deia el padrí, tothom s’aturava i ell bevia un glop, llarg, de vi... «qui vol beure que bec!» I torna-m’hi, però ningú bevia per no perdre el ritme del menjar, que havia fet sa meva padrina, sopes amb quatre gírgoles i verdura grenyal.

Torna l’afició als jocs de cartes? Abans era general als diferents cafès. Veig dues taules que juguen a Truc, amb l’amo i la madona de trumfos. Me xoquen les seves senyes i mangarrufes... Un diu: «Duc només la ‘reia’ de copes!» Als joc de cartes, de rei, el femení és ‘reia’, no reina. El qui venç al Truc no es guanya el jornal, però rescabala la feina amb un cafè o una copeta.

De camí cap al turó me top en Bié-Bié. «Curiós, el mal nom...» vaig dir a n’en Tomeu Cairolí. «No saps d’on li ve? Idò en Biel Conxó, en Bié-Bié, retura, i retura molt, i quan es posa nerviós, més, i a damunt escup quan no li surten ses paraules. Es metge Arnau el posava a passar per s’amarridor, i a més li solia dir, quan embarrancava: «Biel! Fes via que avui fris molt!» Ell, que era trapasser, li consultava que s’havia d’entregar a files i volia saber si això de returar l’alliberaria».

Fa fosca i vaig pujant la costa que du cap a ca nostra. Quan som davant l’església alç el cap per mirar l’hora. Dos dragons es passegen per damunt el vidre del rellotge del campanar, un damunt les dues i l’altre cap a la mitjanit.