Climent Picornell24/09/23 7:24
TW
0

Per als qui no ho saben, els Jardins d’Altri són el resultat d’un passeig distret i dispers per les espipellades de les lectures d’un servidor. Venga idò! Una cita de Nicolás Bouvier m’ha fet recordar com me vaig sentir un dia d’hivern pel sud de Xile: «Me n’havia anat massa enfora i per massa temps», tot i que després rebla el clau: «Si un sabia al que s’exposa, mai gosaria ser realment feliç».
Això me du a pensar que una de les pesades càrregues que duim damunt els mallorquins és la falta d’entusiasme. Per això em va sobtar el que deia Anatxu Zabalbeascoa: «Dues de les vies per accedir al coneixement pareixen contraposades. La primera és l’entusiasme. No val a dir la curiositat o la sorpresa, tampoc la sort, perquè cap d’elles requereix constància. L’entusiasme és construeix. I per això es pot encarnar. Entusiasmar-se és ser habitat per un moment diví». En fi, continu pensant que es molt dificultós per als mallorquins. Que hi farem! «Nunca estamos a salvo de los que más nos quieren» (Manuel Jabois) i ho remata: «Mai ens podem amagar dels qui saben on ens amagam».

Conta Isaac Asimov a la seva biografia que un dia, essent universitari, es va ajuntar a una timba de joc. Ho contà a son pare. «Com te va anar?» «Vaig perdre 15 centaus». «Gràcies a Déu! Imagina’t que els haguessis guanyat». Gran resposta, contra el vici de jugar. Perdre ensenya més que guanyar? És ben adient el que deia Bernd Heinrich: «Com sol ocórrer, el més interessant sol ser el més inesperat». Inesperat va ser el meu encontre entre ornitologia i música clàssica. Dave Langlois, un ornitòleg londinenc de 73 anys ha publicat Els cants de les aus. L’orfeó oblidat. Allà hi diu que les dues millors aus, a l’hora de cantar, són, primer la mèl·lera i després el rossinyol. La mèl·lera és com Bach, les melodies sinuoses d’un oboè a una cantata, i el rossinyol és Beethoven, com en un dels seus darrers quartets, furiosos. El rossinyol té més de mil síl·labes en el seu cant i no es repeteix, en canvi la mèl·lera és un ocell amb una única frase que varia sense límits. Un altre dia els parlaré de Mozart i el seu estornell.

Atribuït a Maquiavel: «No cal guanyar per la força el que es pot guanyar amb la mentida». Recorda vagament aquell lema jesuític que diu: «Val més demanar perdó que demanar permís». Les dues cites anteriors són el preàmbul del que ve ara. Segons Marta D. Riezu, i en sentit metafòric «L’obertura de les botigues de ‘Todo a cien’ va ser el nostre gran salt endavant cap a la desconeguda abundància. De tenir poc i dolent, vam passar a tenir molt i dolent».

En un conte de vacances publicat a una revista, aquest estiu, Aixa de la Cruz es sincera amb el lector. Parlant de ca seva: «En aquesta casa i en aquest poble he conviscut amb dos marits diferents i amb diversos amants, em vaig estrenar i em vaig jubilar com a tècnica de llums, hi vaig tramar La línea del frente i hi vaig escriure la meva teis doctoral...» Deu n’hi do, quanta vivència, quanta vibració deuen acumular les parets d’aquesta casa!

Però anau alerta davant les coses del dia-a-dia: «Davant els fets quotidians, per favor, no digueu: És natural. En aquesta època de confusió organitzada, de desordre decretat, d’arbitrarietat planificada i d’humanitat deshumanitzada, mai no digueu: És natural. Perquè tot pugui ser canviat algun dia» –es de Bertold Brecht. Un clàssic. «Un clàssic és com un llibre que mai acaba de dir el que tenia per dir» (Italo Calvino).