TW
5

El mateix dia que, al dematí, Prohens trobava que no era necessari que els empleats públics coneguin la llengua del poble al que han de servir, l’horabaixa se vestia com les pageses (o les senyores) d’un temps, amb gipó i rebosillo, per honorar Sor Tomasseta.

Hagués estat una magnífica dirigent d’Educación y Descanso els anys 50. Perquè la idea no és nova: el català per a la tradició, lo antic, lo pagès, per a l’espai privat dels indígenes; la llengua de la metròpoli per al dia a dia, la vida oficial, la gestió, els negocis, l’atenció mèdica.

En bona hora superàrem un malentès sobre el rol i l’alt valor de la cultura popular. Quan la gent deixà els boleros per altres diversions, el ball de bot se refugià en coreografies-espectacle per a les festes patronals, i les danses antigues en les solemnitats litúrgiques (les que havien sobreviscut a Trento), mentre la modernitat, el progrés, reclamaven novetat, ruptura. Però una sana i sàvia reivindicació del folklore ha sabut posar en valor el llegat de les agrupacions, la continuïtat, la seva contribució a l’autoestima, i ha tengut l’encert d’enriquir-lo amb ballades populars (vestits «de carrer»), amb renovació de repertori, d’enfocaments, d’obertura als signes dels temps, protegint-les del risc de fossilització i del pintoresquisme banal. La revifalla del glosat és una mostra de com la reivindicació de la cultura popular emmena a la reivindicació de la cultura pròpia, de la cultura viva. La tradició nodrint el present, aportant eines i coratge perquè un dia Sor Tomasseta no s’hagi d’amagar, li entimi un «s’ha acabat» i planti cara al dimoni.

Les mesures contra la llengua que usava Catalina Tomàs no són per igualar-la al castellà. Si a Castella alguna autoritat tengués l’ocurrència de promoure que no s’exigís l’espanyol als funcionaris, no es conformarien en cessar-la, l’ingressarien a un psiquiàtric. Diu el Govern que farà cursos de català per als metges, i precisa: com en fa d’anglès i d’alemany. Una equiparació lamentable, i prou significativa del valor que donen a què l’Estatut proclami el català «llengua pròpia». De cursos de castellà (tan perseguit, diuen), no en faran. No calen. Miraculosament, tothom en sap.