El pallasso argentí

Tothom coneix com és d’efectiu el gènere del pallasso col·locat en una situació tràgica, i ara hi afegim, a la llarga trajectòria cinematogràfica i literària de la figura, un exemple inaudit i gairebé insuperable en l’escenari polític argentí. La tragèdia és un país que du un segle en fallida (amb milions de ciutadans obligats a emigrar, inflació superior al 115 %, PIB comparable al de Líbia, Iran o Bulgària i el 40 % de la població vivint en la pobresa, quan fa cent anys era la primera economia del món), i el pallasso és Javier Milei, per ara candidat i probable president del país a partir del 10 de desembre. De moment està en la fase còmica de la seva actuació, però si arriba al poder posarà a prova la fortalesa del sistema legal argentí: amb un currículum sospitós i l’ajut d’una mèdium per comunicar-se amb un mastí seu mort el 2017, proposa «dolaritzar» l’economia (un propòsit que segons ell és «recontrafàcil» però que tothom defineix com el camí al desastre més absolut... des de la misèria que en seria el punt de partida), suprimir gran part del sistema de protecció social (perquè «la justícia social és una aberració prèvia a un robatori») i tota la legislació existent contra la catàstrofe climàtica (perquè «l’escalfament global és una mentida que forma part de la narrativa del marxisme cultural»), i s’oposa a l’avortament i l’educació sexual a les escoles mentre defensa la venda lliure d’òrgans (humans), en una pràctica de liberalisme intervencionista (en el seu cas, confús libertarianisme intervencionista) que tan bé coneixem per aquí.