Contractació estratègica

Contractació estratègica, contractació intel·ligent. Sona bé. Fa quedar bé als polítics i gestors que ho prediquen. I, tanmateix, és una cursa d’obstacles per a l’humil operador de bona fe que intenta dur-ho a la pràctica. No només per les mancances de personal, de temps per planificar, sinó sobretot perquè, tot i ser un leit motiv de les Directives europees, en l’esperit de les lleis estatals, llavor, en l’articulat, i en la interpretació que se’n fa, s’hi erigeixen poderosos entrebancs. Alguns, insuperables.

Reparem, per exemple, en els criteris laborals. A qui vulgui puntuar que els contractistes ofereixin millors salaris, se li exigirà superar una prova diabòlica: demostrar que això repercutirà en una millor satisfacció de l’objecte del contracte. I aquí toparà amb l’opinió majoritària dels tribunals que conclouen que la gent més ben pagada no necessàriament fa un treball de millor qualitat. Potser en pot prendre nota el Ministeri de Justícia: els jutges pensen que se fa la mateixa feina i amb la mateixa qualitat amb un sou més baix... Disculpau la boutade. La qüestió és més complexa, clar, el que consideren és que el dret de contractes no és l’adequat per dirimir entre empreses i treballadors. Però, si és així, la vessant estratègica s’aigualeix. Per altra banda, quan les desavinences acaben en una vaga, no hi ha dubte que afectarà al servei públic. Basta recordar els estralls en contractes com el de recollida de fems. Com és segur que la transcendència dels contractes públics en determinats sectors té un pes decisiu en la negociació col·lectiva.

Els mecanismes que coadjuven a la concentració de capital sempre estan esmolats, els dissenyats per socialitzar beneficis s’esmussen fàcilment.