Sopar d’estiu, entre el Bodhisattva i el Baignoire

Hi ha un metge que parla de caça, un professor que parla de ciclisme, la femme fatale que només parla del bodhisattva, una via budista cap a no sé on, la d’enfront meu que parla de les seves vinyes, quan l’he besada, en les presentacions, he tengut la sensació de tocar una cosa grassa i flonja amb un sostenidors enormes.

Han llogat un cuiner de Sa Pobla, en Toni Mistedis, que és especialista en arrossos, amb un ajudant, poeta de professió. Quadres de Miquel Barceló i, ben al mig de la sala gran, la taula LC6 negra dissenyada per Le Corbusier. Tot al seu lloc, minimalista però caríssim, hi ha els amics rics de fa poc, algun botifarra, i jo, pobre de solemnitat, però amic dels amfitrions. Avui, idò, arròs pobler, perfumat i coent i mil delicatessens preparades per un càtering d’aquests que duen menjar de luxe, però amb vins mallorquins, ‘cal fer país!’ diu l’amo de la casa. Al final no hi pot faltar el té matxa, és la beguda obligatòria, abans dels destil·lats, «és un gran crema-greixos i un prebiòtic natural», ens fa propaganda la madona de la mansió.

Les senyores s’han sotmès a tortures diverses entre les quals destaca l’estirament de la cara i la modificació de pòmuls i dels morros, pareix que totes volen ser rosses, estar més primes, tenir més pit i un llavis carnosos. «Que mirau primer d’un home o d’una dona?» Demana una al·lota d’aspecte virginal. Després de dir les collonades dels ulls, o de l’expressió, surt el que toca: el cul i les mames. «Aquestes senyores que s’arreglen tant ja ho saben el que es mira primer, o no? Per això s’arreglen el que s’arreglen!».

La meva veïnada, que fins ara havia estat callada i que du un rellotge ‘Baignoire’ de Cartier -aquell que sempre duien Jane Birkin i Catherine Deneuve- diu: «No crec que s’hagi de menystenir la pel·lícula Barbie així com així, també Ernst Lubitsch o Howard Hawks feren comèdies lleugeres que parlaven de veritats profundes». Vaja! Una reflexió intel·ligent pens i la vull corroborar: «Efectivament, com la metàfora dels Germans Marx que quan s’acaba la llenya de la caldera, cremen trossos de la fusta del tren, per continuar el viatge cap a enlloc». En aquell moment, tothom admira el «quarto embetumat» estil de l’antiga pastisseria de Can Frasquet, que ens han servit.

Una al·lota que va amb botes texanes de mitja canya de Can Mora i minifalda, una combinació explossiva, diu : «Abans es donava la culpa de tot al Dimoni, després al Sistema i ara a la Globalització, d’aquí poc es donarà a la Intel·ligència Artificial! I nosaltres? Que no hi tenim res a veure?» «Gens ni mica», respon un satisfet homenot amb una brotxeta de llagostins torrats dins la boca. Un, que no s’ha llevat les ulleres de sol i que du una americana que faria empegueir a Xavier Sala-Martin, a la fi xerra: «Jo crec que l’obsolescència programada de la tecnologia que ens venen és molt semblant a l’envelliment del cos humà, programat per deu-nostro-senyor. ¿No podem imaginar que les màquines també tenen por?» A l’orella dic a la meva veïnada: «Aquest argument és el de Blade Runner la pel·lícula de Ridley Scott, poc original l’individu aquest». I ella continua citant Andrei Tarkovski, Stanislav Lem, Ursula K. Le Guin, Kubrick... Quin avorriment! Preferesc els tebeos de ciberpunk! És el moment que aprofit per anar-me’n.