Tribunals

A causa d’un d’aquests tribunals anticatalanistes que han existit sempre a Espanya, jo pateixo una poliuria crònica. M’obligaren a anar a Madrid per examinar-me de mecanografia en unes oposicions de funcionari postal. El Tribunal examinador ens va permetre anar als lavabos abans de començar la prova, però ens va advertir que un cop començada no hi podríem tornar. Jo no em vaig moure. Tothom va anar a pixar llevat de jo, que era el més beneit de la sala. Però als dos minuts ja tenia una pixera que no hi veia. Vaig demanar permís al President del Tribunal per anar al lavabo i no em va ser concedit. I això que ho vaig demanar no en el meu català de Mallorca habitual, sinó en el seu cristiano arameo reglamentari. Vaig aguantar-me fins que no vaig poder més. Després de sol·licitar-ho cinc o sis vegades més i no concedir-me l’autorització, vaig sortir a corrensos d’aquell infern i donant l’examen per acabat. Però el sabotatge ja estava fet. Jo vaig restar danyat de per vida. Poliuria, em diagnosticaren al corresponent punt sanitari de guàrdia. La meva infecció urinària es va convertir en una necessitat urgent d’orinar tota la vida quinze o vint cops al dia. I això avui encara dura. Aquesta és la meva greu i sàvia experiència personal sobre els tribunals de justícia espanyols.
Ara estic feliçment escarmentat, desenganyat i jubilat. No hi ha mal que per bé no vingui.