Cada estiu sempre el mateix, els mateixos homenatges tributats a les amors de la vida meva. Dic «cada estiu» (no hi ha temps que no torn) i dic «sempre el mateix» (res nou baix el sol). ¿És rutina? ¿És avorriment? La calor sempre és la mateixa i el que no mai és el mateix som jo que, tornant fer el que d’estona he anat fent, em surt enriquit i nou.
Repetint el mateix, no faig altra cosa que fruir, el sinònim més excels del que diem passar gust. Quines són les meves amoretes agostenques? Llegir fragments de Virgili, el poeta llatí: «qui no t’estima si et coneix?», pregunta Costa i Llobera al poema que li dedica. Rembrandt, que aconsegueix posar tanta llum en les ombres que pinta. Ravel, en la triomfal espiral encaragolada del Bolero. Reveure l’antic El acorazado Potemkim d’Eisenstein, geni del muntatge cinematogràfic. Endinsar-me en l’esperançat Apocalipsi de Joan.
I calçar espardenya i saludar, a l’alba, l’estrella poruga quan ja guaita. Remullar-me a la cala i pujar al santuari. Suar mariol·los, arruixar mosques, roncar la migdiada, cercar oratges, badar per hores llargues i, sortint a fora-vila, recórrer aquells camins dreturers i llargs que «a un cap teniu el cel i a l’altre teniu la vila». Repassar el caixó dels retrats ja engroguits, i sopar de trempó. Tot és reiteració, tot és fruïció.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Venga a fer feina!! Que teniu sa poca gent que vos segueix abandonada.Com fereu a la pandèmia.que va esser vergonyos.Tots amagats,menys el bisbe que va fotre sa vacuna a un vellet de 80 anys,Anau tots a porgar fum! IMPRESENTABLES!!