Joan Mir12/08/23 0:29
TW
7

Aquest diari duia, diumenge, informacions catastrofistes sobre el descens del benestar de la gent de les nostres illes. Les treia de l’Eurostat (Oficina Europea d’Estadística), d’Impulsa (Antoni Riera) i del CES (Consell Econòmic i Social), presidit per Rafel Ballester. Segons ells, «en els darrers 20 anys, les Illes foren una de les regions europees més empobrides», i «el creixement econòmic experimentat per l’economia de Balears en les darreres dues dècades no ha anat acompassat amb un increment del benestar dels ciutadans». Afortunadament, resulta que aquestes afirmacions són rotundament falses. I propòs una demostració. Els ciutadans de les Balears pertanyen bàsicament a dos grups: els de sempre (per entendre’ns) i els immigrants. Tots dos grups han patit pèrdues en el seu benestar? Jo diria que la majoria dels no immigrants us confessaran que ara viuen molt millor que fa 20 anys (molt especialment aquells, que són molts, que tenen algun apartament per llogar, o aquells que treballen en alguna de les moltes activitats dinàmiques que hi ha i canvien de feina cada dos per tres perquè els ofereixen salaris de cada vegada més alts).

Queden els immigrants: uns 250.000 més els últims 25 anys. Salaris baixos, feines poc qualificades, responsables, finalment, de la caiguda del PIB per càpita en totes les estadístiques. Bé, idò jo afirm que és en aquest col·lectiu on els nostres economistes trobaran més dificultats per mantenir les seves afirmacions una mica precipitades. Un botó de mostra: dos jardiners marroquins que conec, fa 20 anys cobraven el salari mínim del seu país, que era i és la quarta part de l’espanyol. Un altre: una treballadora domèstica dominicana fa vint anys cobrava el salari mínim del seu país (ara és de 170 euros mensuals) i ara en guanya més de 1.000. La pregunta és: com pot ser que la gent contesti que guanya més i està millor que fa 20 anys i els científics defensin el contrari? Si les afirmacions dels economistes fossin certes, perquè encara hi ha gent que no se’n vol tornar, o que vol venir a un territori tan pobre i empobrit? I perquè aquells que hi són contesten que guanyen més i viuen millor que fa 20 anys? L’explicació és senzilla: les dades científiques (l’estancament del PIB per càpita) poden ser certes, però quan es tradueixen malament («la població de Balears no ha pogut aprofitar el creixement del PIB per vure millor») esdevenen falsetats; sobretot si són utilitzades per treure conclusions arriscades com, per exemple, que tenim la culpa de «tenir poca qualitat institucional, o baix nivell educatiu, o poca capacitat tecnològica, sofisticació empresarial, potencial innovador o eficiència del mercat de treball».

Els nostres comunicadors políticament correctes amaguen la distinció entre PIB per càpita (que no representa ben bé el benestar) i la renda disponible (que sí que s’hi aproxima). I és d’aquest mal, que plora la criatura. Cada any desapareixen del PIB balear 4.000 milions d’euros (el 15 % del total) que se’n van a Madrid i no tornen, i que, dins les butxaques dels ciutadans o del Govern balear, ens convertirien fàcilment en la regió més rica, productiva i dinàmica d’Europa. Ningú no pot exigir dels polítics ucranians que, a més de guanyar la guerra, destaquin en economia dinàmica i en benestar de la població: Ucraïna ha de sostreure del seu PIB un 35 % per fer la guerra, i a nosaltres ens sostreuen el 15 % del nostre PIB pels romanços de Madrid. I, així i tot, els nostres ciutadans prosperen molt. Deu ser que hem fet les coses molt bé, o tan bé com hem pogut i ens han deixat fer.