Converses per Palma amb tràfic, Portitxol, Peret i el reguetón

«M’he fixat que ara, a les campanyes electorals, es defuig dels problemes reals i s’usen elements distorsionadors». És en Joan qui parla. «Ben veritat!» Li responc. «Encara record que l’ús mediàtic de la mamada que li va fer Mònica Lewinsky al president Bill Clinton va emmascarar problemes importants com la reforma de la seguretat social, el finançament de les campanyes o la posició dels USA a l’Iraq. Com diu Michaël Foessel «els polítics ens entretenen amb ells mateixos per no haver de parlar de nosaltres».

«Palma mon amour!» Dic en veu alta: «Ni envaïda, ni acorralada, ni gentrificada, ni posseïda. Llibertat! La ciutat per viure-hi, la ciutat com una ‘casa gran’ que deia Rafael Alberti. La ciutat com una mare que de tant en tant renya els seus fills... O que ens avisa amb tocs d’alerta, amb senyes que hem de saber interpretar. Ciutat mare! Palma, sentimental, un enyor, un desig, un passat, un futur, unes ganes, com una nova libido per voler fer coses i per desitjar fer coses». «I ara? Has tengut un orgasme?» demana en Jaume Garau que ens avisa: «Avui hem d’arribar fins a Son Verí a peu». I passam revista al paisatge urbà marítim d’aquest costat de Palma.

«Des de la Porta des Camp fins al Molinar, hi havia un conjunt de fàbriques d’electricitat, d’adoberies, una refineria de petroli i magatzems que conferien una imatge totalment industrial a aquesta banda de Ciutat, molt diferent de la zona d’El Terreno. El Portitxol era un petit grup de cases sense cap hotel, que havia crescut seguint una mica l’ordenació que havia previst Bartomeu Ferrà ja el 1891. El Molinar era un barri de pescadors i obrers, i en canvi, la ‘Ciutat Jardí’ que data de principis dels anys 20, impulsada per Josep Tous, empresari omnipresent en totes les iniciatives de Ciutat, es creu que comptava com a soci el també omnipresent Gaspar Bennàzar, ‘S’Arquitecte’ per antonomàsia de Palma. De fet, l’hotel emblemàtic, que encara destaca ran de platja, va ser dissenyat pel qui era el seu amic i company de feina de l’Ajuntament, Jaume Alenyar. El conjunt es va conceptualitzar com un Balneari de Palma, més de cara a l’estiueig dels ciutadans que dels turistes. També es va produir el mateix procés de parcel·lació i urbanització a Can Pastilla».

Davant aquesta lliçó d’història urbana en Rafel li canvia de tema: «Amb aquesta calor sempre me’n record de Summertime, la cançó, concebuda com un ària, que ja és un clàssic, i que Gershwin va compondre dins el musical Porgy&Bess l’any 1935». «Fa tants d’anys?» Demana en Martí «Encara la senten cantar versionada per molta gent. A mi, en canvi, aquesta calor me trastorna i me fa cantar ‘Don Toribio, Toribio, Carambola, la bola...!’ Venga rumba catalana d’en Peret, ‘No estaba muerto, estaba tomando cañas’. «Ben fresquetes supòs?» Li diu amb conya en Martí. «Estic preocupat», diu «Per què?’» li deman «Pel progrés del reguetón! Aquest ritme urbà sud-americà, s’ha fet seu l’espai musical mundial. L’imperi del reguetón! Estam perduts!».

Passant del reguetón en Jaume continua: «Però serà la parcel·lació de Les Meravelles, la que tendrà una major consistència i desenvolupament, amb la famosa església construïda per l’arquitecte racionalista Francesc Cases. Els projectes d’urbanització de s’Arenal varen començar ben prest, concretament a 1913, de la mà un altre pic de Gaspar Bennàzar».

«Reguetón? Ens queden els llibres» diu en Joan, «seran el nostre refugi, recordau el que deia Walter Benjamin, dels llibres i les prostitutes: ‘els dos es poden dur al llit’» «Tan prosaic en Benjamin?» «Bé, idò canvia la cita: «Tot allò que amb raó denominam bell, com Palma, apareix de manera paradoxal».