Derrota i deformacions

La sensació global que em deixaren les eleccions de diumenge passat la vaig resumir en un tuit que més o manco va fer fortuna. Hi deia que les eleccions havien anat millor del que era previsible però que la legislatura segur que aniria tan malament com sempre, perquè Espanya, per a uns quants milions dels ciutadans que en formam part a la força, sempre significa, d’una manera o una altra, una derrota i una decepció i una desgràcia, sigui quin sigui el partit que hi hagi al govern. Amb això no vull dir que un govern del PSOE i Podemos sigui equivalent a un de PP i Vox, o que pugui provocar els mateixos estralls i pugui infligir les mateixes vulneracions gravíssimes de drets. No són el mateix, és clar que no, però en segons què tampoc no són tan diferents, tal com s’ha demostrat, no fa falta anar més enfora, durant la passada legislatura. O durant els dies posteriors a les passades eleccions. La Fiscalia, que depèn del govern Sánchez, dilluns va reactivar l’ordre i captura de Puigdemont, dimarts va decretar l’entrada imminent a presó del jove madrileny Dani Gallardo per la seva participació en les protestes contra les sentències del Procés... Vull dir que molt bé i enhorabona a tothom: hem aturat el feixisme però, si no que li demanin al jove Gallardo, el feixisme no sembla que es doni per assabentat. I això s’afegeix, és clar, a les múltiples mostres d’agressivitat antipluralista i de pulsions furibundament autoritàries que el govern de Sánchez i Podemos ha mostrat al llarg dels darrers quatre anys en la seva gestió del conflicte català. Per si tot això fos poc, la nit de les eleccions va escampar-se l’eufòria entre la progressia espanyola oficial –Jordi Évole, Maruja Torres i companyia–, els quals estaven tan acollonits davant la possibilitat que es pogués formar un govern de PP i Vox que, en veure com sortia realment la cosa, ho varen celebrar al crit (o al tuit) de «Viva España!», i a més es varen mostrar orgullosos perquè Espanya representava una excepció davant l’auge general europeu de l’extrema dreta. O sigui: els progres oficials espanyols celebraven uns resultats electorals en què la força més votada havia estat un partit, el PP, fundat per exministres del dictador Franco, constitutivament nacionalcatòlic i ultranacionalista desbocat. Tot plegat demostra com de deformat pel nacionalisme castellanoespanyol reaccionari està avui el tauler polític espanyol.