El fet que els poders públics rescatassin els depositants del Silicon Valley Bank, banc en fallida, pot conduir a un perill moral. Com bé tuitejava Barry Ritholz: «De la mateixa manera que no hi ha ateus a les trinxeres, tampoc hi ha liberals durant una crisi financera». Les trinxeres... de París? Diuen que Daniel Cohn-Bendit –un dels líders del Maig francès del 68– va dir al sociòleg Alain Touraine: «Perquè els reformistes com vostè tenguin èxit, els revolucionaris com nosaltres hem d’intentar revolucions fallides». Pot ser un pensament cínic. El cinisme, però, és com un acte de defensa, o d’atac, a vegades; qui no ha estat o s’ha fet el cínic en algun moment d’una conversa o d’una discussió? Joe Liebling deia que «el cinisme és sovint el subproducte vergonyós de la inexperiència»; en canvi Bell Hooks ho tenia més clar: «el cinisme és la màscara darrera la qual s’oculten el cors desil·lusionats i traïts». Em qued amb la segona versió.
De totes les maneres en qüestió d’ideologies, la cosa va en caiguda lliure. «Les ideologies de la meva joventut s’han desgastat i ja ningú creu en elles. La meva generació tenia respostes per a tot. Ara no tenim ni preguntes.» Ho diu l’escriptor Abrasha Rotemberg, que ja ha passat els noranta anys, i que deu haver tengut la possibilitat de discutir-ho amb els seus fills: el músic Ariel Rot i l’actriu Cecília Roth. Dreta i esquerra, però, mantenen encara les seves partions, vegin: Tot menyspreant la Memòria Històrica, Ángel Garó, «homosexual, de dretes i humorista sense puta gràcia, hauria de recordar que un dels assassins de García Lorca es vantava d’haver-li fotut ‘dos tiros en el culo por maricón’». Ja que parlava de Memòria Històrica... Així ho descrivia en David Torres.
«L’art no hauria de tenir moral, si en té és propaganda», ho diu l’escriptora Ottesa Moshfegh explorant els límits de la correcció política. Abans parlàvem del cinisme i la correcció ens fa caure, molts de pics, en la pedanteria. «L’infern és la cura per a un pedant que treu a relluir el bon criteri» (Maria Padilla). Glup! Aquesta Padilla em retrata, per pedant i pel malament que em va a mi demanar el bon criteri, el terme mig, el ‘tenir coneixement’ pels altres, tal com m’ensenyà ma mare. Una bona cura per a la pedanteria és parlar poc, o callar. La poetessa Alda Merini: «M’agrada la gent que escull amb molt de compte / les paraules que no dirà».
Ens hem posat seriosos amb la pedanteria i el cinisme. En un lloc lluny de les dues la model senior Pino Montesdeoca declara en una entrevista que té una cussa a qui li diuen ‘Pink’ i un ca... que li diueeen? Idò ‘Floyd’. Na Pink i en Floyd. Se pot tenir més imaginació? Ho dubt. Per acabar, una de les crítiques de teatre més intel·ligents que he llegit començava així: «Les obres de Goldoni són fresques i previsibles com un gaspatxo». Era de l’Oriol Puig i Taulé, lluny d’això que en deim a l’acadèmia ‘cites d’autoritat’, preferesc els aforismes de persones que en saben molt, sàvies, com el jugador de futbol Alfredo Di Stéfano: «Jugamos como nunca, perdimos como siempre».
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.