Dalt del turó amb Battiato, brillantina, un ‘sanchista’ i en Proust

Passa un nebot de l’amo en Joan de so n’Amonda. Pel poble encara se’n parla de l’amo en Joan. Li digueren que si feia una mescla de llimona, aigua i sucre la se podria posar pel cap i faria més bona feina que la brillantina. Ho feu, s’ho empastissà i li queda bastant bé. Però, al cap d’unes hores, allò tornà rostit i pareixia que duia el cap encimentat, s’hagué de rentar amb sabó-fluix i aclarir-ho amb molt de vinagre. Maleint a qui li havia dit, només li sortia: «Aquest, amb lo que sap i amb lo que aprendrà, viurà fins que se morirà! Gran fill de la gran puta» diuen que deia.

Al cassino escoltava els meus contertulians i pensava com els he vist canviar amb el pas del temps. Em vengué al cap un personatge, al qual Manuel Vicent fa dir: «Tenc ganes de que, mort el dictador, arribin la llibertat i la democràcia per poder ser de dretes». Això mateix pensava d’alguns dels integrants d’aquella taula del cafè del petit poble. De prompte, un es torna sanchista! «Pedro Sánchez ha demostrat una capacitat política insospitada que va cobrar una altària impensada amb la rebuda per part de Biden a la Casa Blanca. El nostre primer president que parla anglès amb normalitat, recordeu que Rajoy només li va saber dir al president Obama, ho afirmen els qui ho sentiren: ‘The time is good’. A mi m’agrada en Pedro Sánchez, removent el PSOE més caspós, posant al seu lloc els mandarins assilvestrats de Felipe González o Alfonso Guerra. Té un discurs entenedor, una bona oratòria, i mossega allà on toca, ha fet equilibris amb les forces de govern per aprovar lleis i pressuposts. I, ha marejat tant la seva oposició, que es refereixen a ell com el ‘sanchisme’, com si ja fos tot un corrent polític al qual s’ha de vèncer». Pens que si el sentien, al qui parla, convertit en socialista, als de ca seva els cabells se’ls hi posarien drets. Conten que els seus avantpassats tenien una tia vella tancada dins una soll per por de que fes hereus als altres nebots. Adesiara la sentien gemegar, ja te pots imaginar quina casta de gent era! I ara ell s’acabussava contra els dretanots dels seus contertulians!

Sortint de la perruqueria en Miquel Granyó me vol contar, fort i no et moguis, una experiència seva inexplicable. «Idò, que m’expropiaren un trosset, dins un bocí de dues quarterades que tenc anant a Sineu, perquè havien d’ampliar la via del tren. I ara el tren passa per dins lo que era meu i voldràs creure que ses cabres que tenc, dues dotzenes, quan passa, s’aturen... i el miren passar! I quan ha passat se tornen posar a pasturar. Quina cosa més curiosa, no ho trobes Climent?» Quan li dic que no ho trob raro, que els animalets també tenen la seva curiositat, com noltros, me diu: «No hem de perdre sa llet pasturant! Pensa que el Bonjesús va fer sants als apòstols!» M’ha fotut, perquè, com sempre, me surt allà on no hi plou, que hi farem...

És prest però m’han pegat ganes de tornar a ca nostra i enfil de cap al turó. Record el començament de À la recherche du temps perdu de Marcel Proust: «Longtemps, je mes suis couché de bonne heure». ‘Durant molt de temps m’he colgat de jorn’. Un servidor avui farà el mateix.