Pere Fullana16/07/23 0:29
TW
1

Diumenge, 9 de juliol, vaig intentar seguir el debat entre quatre candidats de les Illes Balears (Campos, Marí, Armengol i Vidal) a les eleccions generals del 23-J. Fa molts anys que se m’està fent costa amunt seguir un debat d’aquesta naturalesa, tant televisat com en directe. No me produeix bones vibracions i me supera. No hi acab de trobar cap explicació, perquè m’agrada la democràcia i me consider un ciutadà que confia plenament en el millor dels sistemes imperfectes. En aquests debats, tinc la sensació que hi manca finor, major alçada de mires i més perspectiva. Per ventura esper massa de la política i sobretot dels polítics, i no acab de valorar la maquinària de professionals que intervenen perquè la posada en escena en època electoral tengui aquestes característiques. Pens, tanmateix, que parlen amb el to que el marca la societat. Parlen exactament igual que la gent, perquè també són gent, però una gent que ha de vendre un producte que acabarà afectant directament les nostres vides.

Amb el temps he arribat a valorar que allò més important és la realitat, allò tangible i evident que tots experimentam en el dia a dia; i una altra de ben diferent és la construcció ideològica que defensam, les idees i principis que pensam tenir i ens consideram legitimats a defensar. En la vida real els altres no són enemics, ni un obstacle permanent per aconseguir objectius. En la vida real tot és complex i simple a la vegada. Els altres no són fantasmes ni monstres ni dimonis. Els adversaris són gent de la mateixa pasta i cerquen la manera de fer realitat allò que consideren que milloraria el món. La grandesa de la democràcia és aquesta, tothom hi cab. En aquestes alçades me sorprèn que ens incitin a escandalitzar-nos i a radicalitzar-nos per idees i principis. Vox i Bildu mereixen un respecte, igualment totes les candidatures antisistema, però si no existissin les hauríem d’inventar. La vella política necessita recanvis, necessita renovació, i aquesta només vindrà de sectors atrevits i més radicalitzats.

Els fills agiten la vida familiar, els joves provoquen la col·lectivitat amb propostes que semblaven enterrades per a sempre, i els descontents remouen la realitat i lluiten per transformar-la. La resta, majoritàriament, tendim a viure en el nostre nínxol de confort, i ja ens va bé allò de no haver de pensar massa ni maniobrar en excés. Vivim temps d’acords i de pactes, temps traumàtics i de desconhort perquè ens toca gestionar una societat fragmentada, amb individus que possiblement mai no ens havíem contradit tant. No és la política que és incoherent, sinó la vida. La teva i la meva.