Thrillers i bodegons

L’altre dia vaig veure un trosset d’una entrevista de fa anys al director de cinema Paul Thomas Anderson, un dels grans cineastes nord-americans de l’actualitat, una espècie d’Orson Welles que mai no hagués tengut problemes de pressupost i que sempre hagués gaudit del favor i el suport dels productors i de la crítica. El director de Boogie Nights hi deia, en aquella entrevista, coses òbvies però no per això menys sàvies i importants. Per exemple, hi explicava que a les escoles de cinema hi regna una mentalitat esgarrifosa –el comentari valia per aleshores però segur que continua valent per ara–, una mentalitat que du a menysprear a l’engròs les pel·lícules de gènere. (Matisem: les mal anomenades pel·lícules de gènere, perquè totes les pel·lícules són d’un gènere o d’un altre, o en contenen ingredients.) Paul Thomas Anderson, que va deixar l’escola abans d’acabar els estudis, parlava d’un professor de guió que, el primer dia de classe, va entrar a l’aula i va dir que l’alumne que fos allà amb l’esperança o les ganes d’escriure Terminator 2 ja podia fotre el camp. Deixant de banda que Terminator 2 és una obra mestra –«a flawless masterpiece», una obra mestra sense error ni màcula, en paraules de Kingsley Amis–, i deixant de banda també que el bon professor és el que sap que no hi ha millors virtuts que la versatilitat tècnica, la pluralitat d’interessos i el no dogmatisme estètic, la cosa és que la història del cinema està precisament plena de pel·lícules extraordinàries que ho revolucionaren tot i que excel·liren en tot a partir dels patrons i els codis de tota mena de gèneres: el thriller d’intriga, el terror, el noir, l’acció, el western, la comèdia... Com és sabut, aquest menyspreu pels gèneres encara és més agut en la literatura. ¿Aquesta novel·la té un misteri o algun fenomen sobrenatural o un crim? Idò és de gènere i, per tant, segur que és menor. Encara hi ha qui pensa que les novel·les són només paraules i idees. Ho poden ser, però a mi cada vegada em semblen més importants –com a lector i escriptor– els arguments. Importants, vull dir, com em semblen importants –un motiu i un pretext, una concreció de realitat i una pedra de toc tècnica– les pomes de Cézanne o els McGuffins de Hitchcock. Un dia em faré una targeta personal d’aquestes i hi faré posar: «M’agrada quasi tot, però sobretot els thrillers i els bodegons».