Joan BauzàPalma03/07/23 0:29
TW
0

Què ràpid es perd el rastre de les persones que fins just ara vivien, persones que cada dos per tres transitaven per la mateixa voravia nostra i ens saludàvem, o persones amb les que cada dia feiner coincidíem en el mateix tall de feina. «Ha mort», ens notifiquen, i la notícia ens sorprèn una mica i una mica parlam d’ell o ella recordant un fet o una dita; una mica dic, perquè el mòbil xiula i l’hem d’atendre i ens distreu. I cau sobre el recent difunt un vel massís i mut; ahir el teníem per veí de finca, company de feina, membre de la tertúlia o coincidíem diàriament al bus, i en el millor dels casos, l’endemà tornarà a sortir a rotlle el seu nom; segur que al tercer dia el donam per amortitzat.

Què trist que el difunt, ara ja cendra, esdevengui tan aviat cendra oblidada; oblidada, per emmudida. El tema és l’acceleració desagraïda de l’oblit, el desagraïment accelerat; just passà a l’altra part i no el tenim present en el record, que etimològicament (re-cor) ve a dir que no el tornam ja més portar al cor. Menys mal que la sang familiar, l’amistat d’infantesa i l’estat d’enamorament s’avenen a efectuar excepcions a aquesta regla. I menys mal que l’oblit dels qui són vius no deu condicionar la felicitat dels qui són morts.