Antoni AlordaPalma27/06/23 0:29
TW
0

La convocatòria d’eleccions al Parlament espanyol abans d’haver paït i avaluat les municipals, insulars i autonòmiques, posa de relleu les relacions i interferències de totes les comeses electorals. Els interessos espanyols insisteixen de sempre en l’enfocament estatal, però els darrers temps la tendència al vot ideològic afecta tots els països del nostre entorn, i és bidireccional: també els resultats locals afecten els supralocals. Ja la república del 1931 vengué d’unes eleccions municipals.

Hi ha components propis molt rellevants. Naturalment, el mapa de partits diu molt sobre la personalitat d’un país. O els casos de líders locals que resisteixen al moviment de fons. Hi ha votants duals, segons què/qui se vota, clar; però minven. En un moment històric de malestar i incertesa, el vot se polititza, la globalització ho interrelaciona tot i els vincles de comunitat local s’afebleixen.
El 28-M hi hagué apoderats que no sabien qui era el seu cap de llista i el 23-J serà irrellevant que, a Mallorca, no se pugui votar ni Sánchez ni Feijóo, que només van en les llistes de Madrid.

Els partits no estatals que no ho entenguin ho patiran. Record Jaume Font insistint en el Congrés de naixement del PI que obtenir diputat a Madrid era clau. El juliol no es presenten. Més ho fa en una aposta arriscada, amb Sumar, en un context que justifica l’entesa entre les esquerres i amb molts de números de generar la principal novetat, històrica, del 23-J balear: l’escó del sobiranista Vicenç Vidal. Una coalició útil, per tant, oportuna. Tot i que reuneixi components no federables, i, a la llarga, al meu parer (molt minoritari), l’únic camí conforme al signes del temps és el confederalisme, partint de sòlides aliances a nivell dels països culturalment afins. Un confederalisme real, amb líders propis, al qual s’hi sacrifica sobirania.

La constitució d’Ara Més recompon una mica la contraproduent divisió en grups parlamentaris per illes. Els èxits tàctics poden enlluernar i desviar d’objectius estratègics. El model de diputat territorial no resulta electoralment atractiu per actuar en assemblees nombroses i, en general, no serveix per vertebrar alternatives sistèmiques de poder polític.