Marga Prohens ha de barrar el pas a Vox

Un cop el feixisme/nazisme, empès per aquest nacionalisme a ultrança, assolí el govern, no va tenir cap problema per prendre les decisions que eren fonamentals per al triomf de la seva ideologia. Eliminà les institucions polítiques i administratives que distribuïen democràticament el poder, declarà il·legal la competència política i els partits que defensaven una ideologia diferent a la seva i acabaren imposant la dictadura, convençuts que ells –i només ells– encarnaven l’estat i eren posseïdors de la veritat més absoluta. Si tornem a Alemanya, veiem com sis mesos després que Hitler va accedir al Parlament per la via democràtica i assumí el càrrec de canceller de la República, ja no va tenir rival, perquè el 27 de febrer de 1933, només tres setmanes després de ser nomenat canceller, calà foc al Parlament mentre acusava els comunistes de ser-ne els culpables. Havia culminat, doncs, la revolució des del poder i el nou executiu alemany, convertit en absolut, dugué el seu nacionalisme fins a l’extrem de voler conquerir el món en benefici propi.

Avui, en una Europa que no crec que s’assembli a la dels anys trenta del segle XX veiem, però, com els partits neofeixistes hi estan proliferant. Només que fem un petit recompte, comprovem que l’auge de l’extrema dreta és una tendència que s’està congriant. França, Suècia, Alemanya, Itàlia, Finlàndia, Bulgària, Hongria i Espanya són alguns dels països on aquests partits han incrementat la seva presència política.

El país més avançat en aquest punt és Itàlia, on el partit Germans d’Itàlia, liderat per Giorgia Meloni, ha esdevingut la força més votada a les darreres eleccions, tot generant una gran preocupació a la Unió Europea a causa de les seves posicions contràries als valors europeus.

A França, a pesar que Marine Le Pen no va guanyar la presidència, el seu partit va obtenir un èxit sense precedents amb 89 diputats a l’Assemblea Nacional. En el cas de Suècia, el partit Demòcrates de Suècia s’ha convertit en una peça clau per a la formació de govern des de les últimes eleccions. A Alemanya, l’Alternativa per a Alemanya també ha anat guanyant presència i, actualment, és la quarta força al Bundestag. Però les enquestes recents la situen ja en segon lloc. No cal dir que aquest augment de suport a l’extrema dreta alemanya genera inquietud pel seu possible impacte en la política i les relacions europees.

En resum, l’auge de l’extrema dreta a Europa no sembla que sigui una tendència passatgera, sinó que s’està consolidant. I aquesta realitat preocupa tant pel seu impacte en la política interna dels països com per les seves postures contràries als valors europeus. Ningú, doncs, s’hauria de sorprendre si dic que és necessari que les institucions i la societat en general han d’estar alerta i treballar per la defensa dels valors democràtics i de convivència. ¿Podem, doncs, vista la realitat actual, quedar tranquils a Espanya si el PP, que és el referent de les forces demòcrates de dreta, no barra el pas a Vox? ¿És innocu que hi pacti els governs als ajuntaments, als consells insulars o a les comunitats autònomes?

Prescindint de les referències històriques, només cal acudir al programa electoral de Vox per veure que no pot ser mai un soci fiable. I no ho pot ser si tenim en compte el programa que defensa, el qual no és compatible amb l’estat de dret que es deriva de la Constitució de 1978, a pesar que les invocacions a aquest estat de dret s’hi troben de manera reiterada. Sense anar més lluny, dies enrere advertia del que Vox pensa respecte de les llengües espanyoles diferents del castellà, de les quals, l’article 3 de la Constitució diu que «seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus Estatuts» i les considera «un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció».
Lluny d’acceptar aquest criteri constitucional, a les «100 medidas para la España viva», Vox demana «suprimir el requisito del conocimiento de la lengua cooficial en el acceso a la función pública de forma que se evite cualquier tipo de discriminación». És a dir, demana que els ciutadans de Balears només ens puguem dirigir al nostre ajuntament, al Consell o a la comunitat autònoma en castellà, com succeïa durant el franquisme. Demana, per tant, que la nostra llengua pròpia quedi reduïda a l’esfera privada. Per a ells no mereix cap mena de consideració.

Però Vox no és tan sols bel·ligerant amb la llengua. Ho és també amb les comunitats autònomes, aquestes institucions que ha fet possible la Constitució i en el govern de les quals exigeix entrar en virtut de pactes amb el PP. ¿Quin sentit poden tenir aquests pactes quan Vox demana «Transformar el Estado autonómico en un Estado de derecho unitario que promueva la igualdad y la solidaridad en vez de los privilegios y la división. Un solo gobierno y un solo parlamento para toda España»?. I mentre no aconsegueixi eliminar els parlaments i els governs autonòmics, Vox exigeix «como paso previo: devolución inmediata al Estado de las competencias de Educación, Sanidad, Seguridad y Justicia limitando en todo lo posible la capacidad legislativa autonómica».

Tret que ens fem els cecs, això significa que Vox ha entrat en els parlaments autonòmics i vol entrar en els governs de les comunitats autònomes simplement per destruir aquests parlaments i també els governs que en deriven. És a dir, per tornar a l’Espanya unitària de Franco. I si, de la mà del PP ho aconsegueixen, ¿quina garantia tenim que, un cop assolit el poder, no sols eliminin els parlaments i els governs autonòmics sinó també el sistema democràtic?

No hi ha dubte, per tant, que el PP, com a partit clau de la dreta democràtica del nostre país, té una responsabilitat immensa. Li correspon bàsicament barrar el pas a Vox. Però, a València, l’acord signat desmenteix que això sigui possible. I l’actitud, no sols condescendent sinó contradictòria al que fins avui havia proclamat Núñez Feijóo, confirma que el PP no serà la força democràtica que deixarà Vox fora de les institucions que ha promès eliminar. Ens queda només l’esperança de Marga Prohens. Li correspon a ella encarnar el paper d’heroïna. I al PSOE, actuar amb responsabilitat i facilitar-li la labor. Ens la juguem tots.