Superherois i pluralitat

M’agraden les pel·lícules de superherois de Marvel, les he vistes quasi totes, alguna més d’una vegada, i tot d’una que pugui faig comptes veure les que tenc pendents. Quan dic que m’agraden vull dir que, a banda d’entretenir-me, em semblen bon cine, almanco les millors pel·lícules de la saga (o de l’univers, o del multivers: ni idea de com dir-ho de la manera correcta), diguem Guardians of the Galaxy, Thor: Ragnarok, Captain America: The Winter Soldier i la tetralogia de The Avengers. Quan dic que em semblen bon cine vull dir que, en general, són una mescla bastant aconseguida d’espectacle plàstic, sentit de l’humor, flipamenta argumental, narració coreogràficament trepidant i personatges elementals però (ehem, ehem) humanament vius i creïbles. Ara bé, havent reconegut tot això, també dic que entenc les crítiques que darrerament han fet a l’univers o multivers de Marvel cineastes com Martin Scorsese i Quentin Tarantino, i les severes reticències que sempre hi han mostrat actors diguem-ne autorals com Leonardo DiCaprio (qui una vegada va fer una recomanació professional i personal a un company de professió jove tot dient-li: «res de drogues dures i res de pel·lis de superherois»). Tal com explica amb detall un article boníssim publicat fa poc a la New Yorker, titulat How the Marvel cinematic universe swallowed Hollywood (o Com l’univers cinematogràfic de Marvel ha engolit Hollywood), la saga dels Iron Man, Spiderman, Thor, Hulk i companyia s’ha convertit en una espècie de forat negre que ho xucla tot –esforços de producció, atenció mediàtica– i en una espècie d’astre gegantí i brillant que encega tothom –fins al punt de fer creure que l’única manera de tenir èxit de bon de veres avui és copiant i explotant la fórmula superheroica. Per això Scorsese i Tarantino s’hi enfaden i ho critiquen, perquè conceben el cine com una materialització expansiva dels seus gustos, del seu món, de qui són ells i què volen i què estimen i què els preocupa. En aquest sentit, i encara que és innegable que cada pel·lícula de Marvel té un cert toc autoral (no és el mateix el Thor de Branagh que el de Waititi), també és cert que de vegades converteix el cine en un pur pretext per al merchandising. A la fi, sempre acabam allà mateix: en art, com en tot a la vida, només la diversitat –l’heterogeneïtat, la pluralitat– és bona i té sentit.