El joc de les cadiretes i les eleccions

En el cas dels polítics, les regles estan trucades perquè certs personatges tenguin avantatges sobre els altres. Per exemple, es fan llistes tancades perquè el primer de la llista sempre tengui cadira, encara que l’elector s’estimi o consideri millor un altre. També hi ha un altre fet molt lleig –‘no pot ser que sempre juguin els mateixos’– i hi hagi polítics que duen cobrant vint o més anys de la sopa fàcil o mamella institucional. Una persona dedicada a la política no hauria d’estar més de dues legislatures a un o distints càrrecs i donar oportunitats als seus companys de partit, no considerar-se millor o imprescindible. Amb vuit anys ja hi ha temps de complaure els seus desitjos de canviar moltes coses si es fa feina de valent, que per això els hi paguem.

El problema és que els ciutadans, qui teòricament haurien de decidir, no poden fer res, només callar i observar com es reparteixen el pastís perquè les normes del joc les posen ells. Ells s’ho cuinen i ells s’ho mengen i com es beneficien d’aquestes normes no les canviaran mai. Són incongruències d’una política que diuen democràtica i en el fons no ho és tant o gens. Les cadires de les institucions no poden ser patrimoni d’un parell de senyors o senyores. Un gran problema dels actuals polítics és la mediocritat de bastants d’ells que entorpeixen els possibles èxits i deceben els votants. Yolanda Díaz va dir al programa Lo de Évole: «Els partits polítics volen xerrar de quants de doblers, de quantes llistes i molt poquet de programa.»