Pere Fullana09/04/23 0:29
TW
0

Tal dia com avui a casa acostumaven a fer les panades. Era un dia solemne per una família catòlica tradicional que evitava obrar la carn d’anyell abans o durant el Divendres Sant. El Dissabte de Glòria era el dia assenyalat perquè havia acabat la quaresma i tot apuntava un temps nou, en consonància amb la primavera que augurava nous horitzons. Era la Pasqua i com a persones religioses que ens consideràvem vinculaven aquelles emocions amb la fe en la Resurrecció. Tot encaixava en aquella doctrina i aquell ordre mental i real que vivíem ben conformes i lligàvem el costumari cultural amb la litúrgia religiosa. A mesura que passaren els anys la fe es va anar depurant i adquirí noves tonalitats. La Pasqua marcava el sentit interpretatiu de la vida i de l’acció i apuntava el sentit de la història. Així es respirava des de l’antiguitat més llunyana en el temps fins arribar a la contemporaneïtat. I d’aquesta manera els cristians ens atrevíem a plantejar la gran notícia que ens movia a actuar en el procés de transformació de la realitat, en la construcció de la humanitat nova, entesa com a regne fonamentat sobre l’amor, la justícia, la misericòrdia i la igualtat més absoluta.

La Pasqua és revolució, és allò més revolucionari i més atrevit del cristianisme i és precisament allò que fa que no pugui quedar reduït a una religió. La Pasqua capgira totes les certeses i esdevé un dels instants fonamentats en la novetat i la provocació. Els deixebles de Jesús no s’haurien inventat el relat, no inventaren la tradició, però iniciaren una aventura que es fonamentava en desafiar tot allò establert i en viure obert absolutament a les novetats. Aquesta és, potser, una de les grans revolucions. Com revolucionari és el plantejament de Lucetta Scaraffia en la seva novel·la La mujer cardenal (San Pablo, 2023). Aquesta historiadora i periodista, editora de la revista Donna, Chiesa, Mondo, coneix en profunditat les cuines de la Santa Seu i ha denunciat durant els darrers anys l’explotació de la dona per part dels dirigents de l’organització eclesiàstica. La seva proposta és revolucionària per a l’església catòlica, però també podria sonar, avui, com un risus paschalis, com una manera de provocar un esclafit de manera desenfadada i tranquil·la en aquests ambients rígids i dogmàtics que caracteritzen aquest monstre clerical i patriarcal denominat església catòlica. La historiadora Scaraffia opta per la creació literària per difondre allò que considera imprescindible per obrir finestres al futur. La gran revolució, ara i sempre, consisteix en creure que el futur es pot guanyar.