Mina Loy i la radicalitat imprevisible

L’any 1913, Mina Loy era una artista britànica de trenta anys que feia poc havia entrat en contacte amb un grup d’homes –artistes com ella, poetes com ella, intel·lectuals com ella– que intentaven propagar unes idees sociopolítiques i estètiques revolucionàries que a ella, quan les va sentir per primera vegada, la varen alçurar i la varen deixar poc menys que bocabadada. El carismàtic líder espiritual i moral d’aquell grup d’homes era un tal Filippo Tommaso Marinetti, un escriptor ambiciós i abrandat que, tal com explica Gal Beckerman al llibre La calma abans de la tempesta. L’origen imprevisible de les idees radicals (Laertes, traducció de Mireia Alegre), l’any 1909 «havia recuperat un mitjà que havia quedat gairebé inactiu des del 1848, quan Karl Marx i Friederich Engels van escriure el seu Manifest comunista». L’italià Marinetti va revifar aquell gènere mig oblidat per postular la seva visió del món, més concretament, la seva proposta flamígera a favor d’un nou món, d’una nova manera de fer les coses, d’una nova manera de tractar el passat i d’una nova manera d’imaginar el futur i d’abordar-lo. Aquell manifest inicial de Marinetti va ser la partida de naixement del Futurisme, i va ser l’inici de tota una cascada d’accions i proclames futuristes. Totes anaven en la mateixa direcció, cantaven els mateixos ideals, detestaven els mateixos valors: a favor de la velocitat i de l’acció i del dinamisme, a favor de la guerra –«única higiene del món»– i de la força i del patriotisme exacerbat i de la violència, a favor també de la joventut i de la novetat i, per tant, també de destruir tot el que consideraven antiquat o vell o dipositari del passat, des dels museus fins a les biblioteques. A Mina Loy, que va tenir una relació sentimental amb Marinetti i també amb un altre futurista capdavanter, Giovanni Papini, totes aquelles idees i propostes la inflamaven i l’exaltaven. També la tiraven enrere i la disgustaven, però. No podia suportar, diu Gal Beckerman, ni el masclisme esgarrifós ni l’autoritarisme antiliberal i antihumanista –protofeixista– dels futuristes. I aleshores Loy, d’una intel·ligència forta i convençuda, va decidir usar els recursos dels futuristes per propagar les seves idees, la seva visió del món. I va donar a conèixer, l’any 1915, el primer Manifest feminista de la història. La lliçó, supòs, és que, de tot, en pot sortir de tot, sempre.