TW
0

Amb la seva peripatètica rutina el grup d’amics voltegen la ciutat antiga. En Joan du un parell de diaris baix del braç i un d’obert, on llegeix les lletres grosses. ‘Observau el titular: Wolf news és un programa de notícies falses presentat per persones que no existeixen’. «Això ja ho remata tot!» s’espanta en Jordi «Tot aquest món de sobreinformació i desinformació, haurem d’obligar a que les notícies, com els aliments, duguin un passaport de traçabilitat que ens informi d’on venen, qui les ha fetes, la seva data de fabricació i...» «La seva data de caducitat!» diu en Robert. «Sí, tu riu!». «Algú deu pensar tot això, no?» Aquí es posa ‘estupendo’ en Ramon i amolla la seva cita: «En el mundo hay más fuerzas de las que se ven», ho diu Gandalf, a El senyor dels anells. «Ho dic en castellà perquè així la vaig llegir, tenia el llibre de Tolkien que l’havia robat a una llibreria de Madrid, en espanyol».

«Tots haurem de menester un psiquiatre de capçalera!» «Servidor ja el té» dic. «Tú?» «Sí, és l’amic Miquel Roca». Continua en Xesc: «És que és al·lucinant. Segons la Organització Mundial de la Salut, prop de mil milions de persones pateixen depressió, bipolaritat, ansietat, por, aïllament, demència, consum d’estupefaents i alcohol, esquizofrènia... Són la principal causa de discapacitat i el suïcidi és la quarta causa de les morts de persones entre 15 i 30 anys, una persona es suïcida cada quaranta segons» ho diu Moisès Naïm. Aquí en Robert que, avui, té el seu dia brillant remata: «Alguns acudeixen a un capellà, altres a la poesia. Jo als meus amics i al meu propi cor per a cercar entre frases i fragments alguna cosa que no estigui rompuda, ho diu Virgínia Woolf.»

Ens asseim a un bar tradicional prop de la Fundació La Caixa. La majoria demanem tallats i cafès amb llet, excepte en Robert que demana un te i continua la seva vena d’avui: «Ja deia Okakura Kakuzo el 1906 que en l’ambre líquid contengut dins la porcellana ivòrica, l’iniciat pot entrar en contacte amb la dolça reticència de Confuci, la picardia de Lao Tsé i l’aroma eteri del mateix Shakyamuni». «Te refereixes a quan es beu te?». «Sí, per l’amiga Clara Díez, el te és paisatge, és cultura, és art, és estètica, és religió: una beguda que traspassa els límits de la obvietat...» «És la segona beguda en el món, després de l’aigua, 15.000 tasses cada segon» remata en Joan, tocat del seu perfil estadístic.
Passen persones de diferents caràcters i dones amb el vel pel cap que, es suposa, que són musulmanes.

«¿A Mallorca, en quina fase d’acceptació o rebuig devem estar respecte a la població resident musulmana?» demana en Xesc. «No ho sé, depèn de la quantitat en relació a la població total, en alguns pobles de l’interior de l’illa les relacions són més tibants». «Però vaja, no som al nivell del que parla aquell novel·lista francès». «Que diu?» demana en Joan. «Idò a les seves novel·les pinta una França governada pels musulmans en el futur i ara, diu, el desig de la població nativa francesa, –és un dir això de francesa–, no és que els musulmans s’assimilin, és que deixin de robar-los i agredir-los. O com a solució, que se’n vagin. Bé això és el que diuen que diu Michel Houellebecq. Que hi començarà a haver resistència ciutadana amb atemptats contra els musulmans, hi haurà tirotejos contra les mesquites o els cafès freqüentats pels àrabs». «Bon-jesuset! I no podríem tornar als feliços anys vint o als gloriosos quarantes?».

En Joan continua llegint com absent. «Deixa ja el quart poder!», li diu en Robert. «El quart? És amb el cinquè que heu d’anar alerta! Abans es deia que els diaris i la premsa, en general, eren el quart poder –per sumar-lo als altres tres poders de l’estat– ara les xarxes que van per Internet són el cinquè poder! El cinquè!» «En Montesquieu si s’aixecàs de la seva tomba, primer es marejaria i, desprès, agafaria els atapins per tornar a reescriure De l’Esprit des lois». «Au, au, au... beu-te el te i calla un poc», dic jo agafant el meu mòbil i sentint-me partícep del domini que sobre mi té el cinquè poder.