L’ésser humà té una certa tendència a evocar el paradís perdut. El paradís perdut no té fronteres definides i és molt més mític que el temps passat, aquell «temps passat sempre envejat». Però no crec que tal esment respongui a cap fantasia nostàlgica, sinó més bé a la necessitat d’aferrar-se a una precària taula de salvació de cara al futur, un futur sempre incert. És un poc allò de «tornar a ser el que mai no vàrem ser, per somiar ser el que mai no serem». És el dret mai no exercit d’esmenar-nos segons un patró utòpic. És la causa perduda del jo ideal.
Al capdavall, no és més que una idealització, una compensació, un lenitiu, un recurs com qualsevol altre. Jo, per exemple, sovint rellegesc els llibres que mai no he llegit, i, per descomptat, reescric una i mil vegades el llibre que no escriuré mai. Altres faran coses similars, com és ara tornar a una ciutat inexistent, reconciliar-se amb un desconegut o oblidar allò que mai no han sabut.
Tot això ho venc a dir per tots aquells que malden per restablir la concòrdia entre els pobles i entre els diferents grups socials; tot això ho duc a col·lació pels qui esmercen el seu temps i la seva energia física, psíquica i relacional per recompondre l’harmonia del món. Per ells ho dic. La veritat és que tampoc no són tants. Un dir per no dir.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.