La plaça Quadrado

Som historiadora econòmica i mai no he deixat de gambejar, amb ulls encuriosits i escodrinyadors, per la plaça Quadrado. Cap dels dos barris que l’envolten l’han engolida ni devorada. És una frontera subtil que separa la que vaig denominar «la ciutat amuntegada» (la de l’efervescència econòmica, les fàbriques, els tallers, la classe treballadora i les vivendes humils) de l’urbs senyorial (la dels palaus, els patis, els nobles i els llinatges il·lustres). Això és, la persona que residia en el carrer de la Gerreria no era de la mateixa classe social de la que vivia en el carrer de Savellà.

Definesc la plaça Quadrado com un espai burgès, des de la perspectiva de la història económica, és clar. Allà s’aixecà un majestuós edifici d’inspiració modernista, Can Barceló. La família industrial Barceló fundà i dirigí la fàbrica de flassades de llana del carrer Verge de Lluc (ara Posada de Lluc), just al darrera on s’erigí l’edificació. L’immoble era una demostració del poderiu de la burgesia industrial. La construcció (1902-1904) fou dirigida per Bartomeu Ferrà, mestre en arquitectura i mestre d’obres municipal. Ferrà utilitzà les arts aplicades. Els plafons policromats que rematen el darrer pis foren elaborats en la fàbrica de ceràmica La Roqueta (1897-1918). Són al·legories que representen la música, l’arquitectura, la literatura, la ceràmica, el comerç i la indústria tèxtil. Les dones són les protagonistes. Passegin, alcin la mirada i admirin la seva bellesa. Si ho fan, tendran la impressió que els temps ha quedat suspès. La plaça Quadrado és un dels pocs indrets de la Ciutat antiga on el silenci és ensordidor.