Els ‘hippies’ vells es moren, com David Crosby

Crosby era un hippy, algú el qualificà de ‘hippy trucat’, però la seva manera de viure i la temàtica de les seves cançons estava amarada dels aspectes contraculturals que tan influenciaren els joves d’aquells anys. Servidor un d’ells. Jo també estic empeltat de hippy, vell, com David Crosby, que ha mort als 81 anys.

És d’aquell temps el folk-rock o el country-rock un concepte evolucionat del folk. Crosby fou seguidor de Pete Seeger –el qui volia tallar la corrent a Bob Dylan quan aquest es va electrificar–, però escoltà The Beatles i li sorgí alguna cosa nova de dins. Fundà The Byrds (recordau Turn, turn, turn), versionà el Mr. Tambourine Man de Dylan. Era allò que sabia fer Crosby, folk de guitarres acústiques i curosos arranjaments vocals. Nascut a Califòrnia, Crosby i Roger McGuinn van formar The Byrds, el 1964, en fou expulsat el 1967. Crosby fundà tot d’una, al costat de Stephen Stills i Graham Nash, la banda Crosby, Stills & Nash, a la qual es va sumar el canadenc Neil Young. El seu primer concert va ser en el festival de Woodstock, el 1969. L’adhesió de Young (el seu Harvest ha fet 50 anys!) va suposar l’èxit comercial amb cançons com Woodstock, Teach Your Children o Marrakesh Express. El grup es va dissoldre molt prest per diferències d’egos. Crosby, però,va continuar, amb diverses formacions. L’últim disc que va presentar va ser el mes passat, poc abans de la seva mort.

Cal veure el documental Echo in the Canyon, conduït pel fill de Bob Dylan, Jakob, ressalta la importància de les cançons gestades a finals dels 60 en aquell barri de Los Ángeles. Hi surt Crosby, ja amb cabells blancs. També Brian Wilson dels Beach Boys, Michelle Phillips, l’al·lota rossa de The Mamas and the Papas, Eric Clapton, Ringo Starr, Stephen Stills, Graham Nash, Jackson Browne, Tom Petty... És, a més, un gran reconeixement a Buffalo Springfield, la banda en la qual van aparéixer uns nins com Young, Stills i Richie Furay, i també a The Doors, Frank Zappa, Carole King, The Eagles, Jackson Browne, The Monkees...

És una proesa la d’haver viscut fins a aqueixa edat, tantes vegades desafiant la mort, prenent-ho tot i... amb un trasplantament de fetge que li pagà Phil Collins. Tot va ser excessiu, els somnis, les bones cançons, l’alcohol, la droga. Era un vell hippy, o feia com que ho era, i va viure així fins a l’últim moment. Barney Hoskyns en el seu llibre Hotel California. Cantautores y vaqueros cocainómanos en Laurel Canyon, 1967-1976 (Ed. Contra) no és gaire pietós amb David Crosby: «Era un osset de peluix lasciu de ment, polissó, que cantava cançons protesta plorinyoses imitant Woody Guthrie, però era per tot, fent aquest rock suau». Com diu Diego Manrique: «Sí, era un rock suau, però es feia amb drogues dures». Segons Fernando Navarro: «Crosby, s’ho bevia tot, es ficava de tot i les perseguia a totes».

Amb The Beach Boys i Creedence Clearwater Revival, The Byrds foren la resposta dels Estat Units al fenomen anglès de The Beatles. Crosby no era el millor, ni tan sols era un vertader hippy, però estigué ben al mig d’aquesta bavarada esplendorosa nascuda a Califòrnia. El seu comiat Live at The Capitol Theatre, publicat fa només un mes, es va enregistrar en directe amb The Lighthouse Band.
Tots ens hem fet grans: Stephen Stills en té 78; Graham Nash, 80; Neil Young, 77; Brian Wilson, 80; Bob Dylan, 81; Joni Mitchell, 79; Joan Baez, 82... Molts d’altres ja no hi són. Me pos la cançó Helplessly Hoping a l’Spotify. Me fugen cinquanta anys de damunt.