Ficciocràcia

De seguida vaig anar a parar al meu terreny de la creativitat literària, tant en teatre com en novel·la. I vaig adonar-me que els únics imperis que continuen mantenint el seu poder son els de la ficció. La ficció, i molt més si és clàssica, perviu pels segles dels segles. Els clàssics de Literatura semblen immortals. Pensem en la Ilíada i en la Odisea com a exemple. O en Antígona o en Medea. En Troia. Però, atansant-nos una mica més a nosaltres tenim les obres de Shakespeare, com Hamlet, Otel·lo, Falstaff o Macbeth. Fins i tot, als nostres dies hi ha obres que semblen immortals. Imperials. Encara que no imperialistes. Pensem en Lewis Carroll i el seu excel·lent Alícia en el País de les Meravelles, o en Tot esperant Godot, de Samuel Beckett. O més nostres, com Terra baixa d’Àngel Guimerà, o El mar de Blai Bonet i El pi de Formentor de Costa i Llobera.

Afortunadament, els imperis no son perdurables, però tampoc les democràcies son eternes, com diu molt bé l’ambaixador Pons Irazazabal. Però sí que ho poden ser les obres universals, més que cap altres les de literatura. La Literatura és un poder que no minva mai, sinó que augmenta la seva força de manera progressiva. La Ficció sí que ho és eterna, i ho sap qui viu d’ella i en ella. En el País de la Ficciocràcia no s’hi apaga mai el sol, com no s’apagava a l’imperi espanyol dels segles XVI i XVII. A l’imperi, de mel i sucre, de l’Espanya d’opereta d’avui, li pot passar el mateix dins casa seva si tensa un poc més els lligams que encara li permeten alenar. Acabaran per trencar-se.