Matteo Messina Denaro

Cada vegada que es produeix la detenció d’un gran capo de la Cosa Nostra, un d’aquests que acumulen un historial criminal inacabable i que han estat eludint la justícia italiana i les persecucions dels carabinieri durant dècades, la temptació és mirar-ho tot amb ulls d’espectador de pel·lícula. Va passar quan varen detenir Totò Riina, va passar quan qui va caure a mans de la policia va ser Bernardo Provenzano i ha tornat a passar ara que el detingut ha estat Matteo Messina Denaro: la combinació de violència i vulgaritat, doblers i secretisme, poder quasi omnipotent i cobdícia banalíssima, té alguna cosa de fascinant. A mi em passa sempre i ara m’ha tornat a passar: mir les notícies o llegesc les informacions sobre la detenció del gran capo i he d’obligar-me a recordar que no hi ha res de pel·liculer en les formes del mal que encarna la Màfia. Al contrari: tot és, aquí, perversament real. La millor manera de recordar aquesta obvietat és revisar els llibres que l’historiador britànic John Dickie ha dedicat al tema. En té un de boníssim, titulat Cosa Nostra. Historia de la Mafia siciliana, que va ser publicat a Debate el 2006, que explica a la perfecció, amb pols narratiu i perspicàcia analítica, la història i l’evolució de la màfia siciliana. Un punt clau del llibre és la relació de la Màfia amb l’Estat italià. Dickie exposa com el naixement de l’una i de l’altre són simultanis i dona tota mena de detalls de com la relació entre tots dos s’ha allargat, tentacular, multiforme, còmplice i extremadament lucrativa, des del 1860 fins a l’actualitat. En aquest sentit, és interessant destacar que la Cosa Nostra ha funcionat des dels seus orígens com una organització totalitària: vol ser pertot, vol ocupar tothom, vol fer negoci amb tot. No és casualitat, és clar, que qui més a prop va estar d’eradicar la Cosa Nostra fos el feixisme mussolinià, ni tampoc que en la postguerra italiana l’enemic mortal dels mafiosi fos el comunisme, i que, en canvi, qui més connivència hi ha mostrat històricament hagi estat la Democràcia Cristiana. Tot això és el que fa que la Màfia hagi funcionat també a la manera d’un Estat paral·lel dins l’Estat italià oficial. Per això ha estat capaç, segons Dickie, de sobreviure i mantenir el poder a pesar de tots els canvis econòmics, socials, polítics i ideològics que s’han anat esdevenint durant el darrer segle i mig. Terrible. Però avui menys que fa una setmana.