Josep M. Llauradó05/01/23 0:29
TW
0

Com que tot plegat ens mereixem estrenar l’any nou amb bones notícies, fem-ho amb la recent decisió de l’autoritat de l’estat de Nova York de permetre l’aprofitament de les restes humanes com a compost, en el sentit d’adob per a la terra i com alternativa als enterraments diguem-ne tradicionals. No hauria de ser notícia, perquè no és el primer lloc on s’aprova i perquè hauria de sonar a allò tan suat de «Com hem pogut passar tant de temps sense topar amb aquesta idea...?» (no sols com a pregunta, també com admiració): més aviat hauria de ser norma, i exemple de sistema racional (en el sentit de la millor elecció considerades racionalment, per tant empíricament, totes les alternatives) i ecològic, perquè els sistemes emprats durant segles ja només tenen a favor el gran negoci que suposen als seus defensors, com demostra el fet que l’acord de la governadora de Nova York, Kathy Hochul, ha rebut fortes crítiques de les empreses funeràries, públiques o privades.

Ben mirat, la terramació no és cap invent. Definida com la reducció orgànica natural, a través de la formació de compostatge humà, mesclant les restes del cos amb material vegetal i dipositant-les en la terra (i a l’espera que el mot arreli als nostres diccionaris), és practicada per moltes cultures, sobretot a Mèxic i Sud-amèrica. I naturalment exigeix i permet les mateixes garanties legals que els procediments habituals i no exclou la donació d’òrgans. Si hom s’ho mira fredament, com demana el tema, no suposa més que accelerar un procés irremeiable, sigui quina sigui la tècnica que s’hi practiqui. Tret de casos com Lenin i les excepcions comparables (com ara aquesta insensata moda de reduir les despulles d’algú a cendra, comprimir-les en un diamant i enviar-les a l’espai exterior), que han de ser poques, tots acabarem formant part del sòl d’aquest planeta, a més o manco profunditat i amb més o manco cerimònia prèvia, i/o posterior. I que ningú no vegi en aquesta divagació cap befa ni escarni, ni negació ni oblit de tot allò que inclou la mort. Justament perquè és un tràngol, parlar-ne hauria de servir, per començar, com a ferma reivindicació de la vida. I si hi ha res posterior, ja en parlarem en tenir-ne notícia.