Geopolítica del futbol (i 2)

Acabat el Mundial, tanco també aquesta (breu, perquè el tema no dóna per més) sèrie de dos articles dedicats a la geopolítica del futbol, i dedicats cordialment als defensors de la (fal·laç i fortament política) tesi que no s’han de mesclar la política i l’esport. I la tanco amb aquest article fet només a partir de referències provinents d’això que se’n diu gent del carrer, ço és, persones que no són polítics ni esportistes (si més no, professionals), ni per descomptat polítics. Per exemple, el primer comentari que vaig sentir acabada la final fou: «Deixa’ls córrer: és l’únic que tenen». (Pot semblar un comentari cruel, però el moment de festa el fa tot just realista, i amb matisos o sense ha estat molt munyit pels periodistes, també els que fan informació política). Immediatament s’hi sumà una veu, argentina i exiliada, que digué: «L’Argentina és el país on el rei va més nu, i on més l’aplaudeixen...» (tan nu, vaig pensar, que no et corregiré parlant del vestit nou de l’emperador: això sí que sumaria crueltat i pedanteria). I una altra veu, indiscutiblement argentina, que piulà tot seguit: «¡Ai, si els polítics argentins treballassin com els jugadors a la final!» (i recordo que digué treballar, no encertar ni pensar ni cap altre verb), just al mateix temps que algú mormolava: «El que ha guanyat de debò és el fabricant d’aquestes camisetes albicelestes (sic)» (tot confirmant que l’esport també es relaciona amb l’economia, no tan sols amb la política).