Una dolça proposició

Un cop confirmat que som davant d’un moviment aparentment espontani però funcionalment organitzat (si tingués espai explicaria que es tracta d’un fenomen ‘memètic’), és hora de pensar si té sentit animar aquesta moda d’atemptar lleugerament contra obres d’art com a protesta per la inacció dels governs davant la catàstrofe climàtica, o cercar-hi alternatives, perquè tothom amb dos dits de front sap que és urgent fer alguna cosa, o moltes. Fa deu dies vam veure dues activistes enganxant-se les mans als marcs de les ‘majes’ de Goya (i alerta, perquè van ser detingudes també la periodista Joanna Giménez i una fotògrafa que n’informaven en temps real...), i abans o després hem vist patir, per actes similars d’aquest vandalisme simbòlic, la Gioconda al Louvre, la Massacre a Corea de Picasso a Melbourne, uns Gira-sols de Van Gogh a la National Gallery, un Monet al Museu Barberini de Potsdam, un dels Crits de Munch a Oslo, una mòmia i diversos dibuixos al Museu Egipci de Barcelona... Tots atacats amb pintura, coles, salsa de tomàtiga o similars, de moment sense danys greus a cap obra. (Deixo a part la xocolata vessada en l’estàtua de cera del rei britànic, i els ous sobre el seu cos real, com figues justes d’un altre paner).