Postal de Palma: l’alè de les ciutats

Continua passant molta gent, avui hi ha cinc creuers al port. Dues al·lotes travessen amb aquestes peces enrotllables per fer ioga o estiraments. Pens en com ha canviat Ciutat. Abans una gentada fumant a les terrasses dels cafès i ara tot-cristo és a fer cucaveles als gimnasos. Són guapes, i certific que els heterosexuals, en aquests temps que corren, i a la nostra edat, perdem moltes oportunitats i no podem fer els roïssos molt grossos. O sinó, anar a fer teràpia personal. Com diu en Rafel Fonoll: «Pots anar al psicòleg o llegir el teu horòscop. Només hi ha una diferència: una cosa és molt més barata que l’altra».

No fa gaires anys sortí al The Sunday Times que Palma era la millor ciutat del món per viure-hi. Ara no sé si encara ho és o passa el mateix que amb la cafeteria on som, que no hi ha per tant. A més, n’hi ha que a Palma la volen convertir en una smart-city, una ciutat intel·ligent i servidor creu que van errats, en part, això d’identificar el concepte de ciutadania amb el consum i ús de serveis públics digitalitzats està sobrevalorat. Es tracta d’això però no només d’això. A mi m’agrada la ciutat dels quinze minuts. Quinze minuts màxim per accedir als serveis bàsics, entre ells el comerç local.

Tot fullejant els diaris veig el que passa a la meva estimada Itàlia: Giorgia Meloni, que ara es fa l’estreta sense fer gens d’esment a la defensa que feia, fa poc, de Mussolini, o el seu amic Salvini demanant que es suspenguin les sancions a Rússia o en Berlusconi i el seus mantres contra jutges i imposts... I pens en Roma, també congestionada com Palma, però amb més monges i capellans i els turistes amb la cara més congestionada incapaços de digerir tanta bellesa. Però no és ben bé el mateix que a París amb els seus llocs comuns, cafè de Flore, Les deux Magots, les feuilles mortes, Montand, Sartre, Beauvoir, la Coupole, la brasserie Lipp o... el Londres que record de quan hi vivia en els anys seixantes: les minifaldes de Mary Quant, Carnaby Street, protestes, drogues, John Lennon, els mini Cooper...

Ai! Veure i contar les ciutats! La Barcelona de Marsé, Ruiz Zafón o Eduardo Mendoza, en castellà o la de Blai Bonet a Mr. Evasió; Perec i Modiano a París; el Dublín de Joyce; Nova York al Manhattan Transfer de John Dos Passos... o, al cinema, pens en Jeff Gambardella i La grande Belleza a la Roma de Sorrentino. Torn als escriptors: El Cairo de Mahfuz, La Habana de Cabrera Infante, Estambul de Pamuk...

Com ens deuen veure els externs? Com de reduccionistes són les seves mirades? Més enllà de la Seu, la Llotja, el castell de Bellver, les gelateries barates i els restaurants de fast food, l’olivera de la plaça de Cort, el voladís de l’Ajuntament, la gent malhumorada per no poder passar tranquil·lament pels carrers, que abans eren ‘seus’. Crec que és als escriptors a qui ens cal recuperar el mite i la significació antiga i eterna de la nostra ciutat: la llongueteria orgullosa de la seva joventut, l’exabrupte de damunt l’aljub del Baluard, les reformes que pretén fer l’Ajuntament, la floridura del carro de la Beata... No es pot ser massa esquiterell quan vols recuperar l’alè de la teva ciutat. I no parl d’halitosi.