Josep M. LlauradóPalma03/11/22 3:59
TW
6

Si algú emet una opinió errònia o inexacta, cal reconèixer-ho i afegir disculpes, en tot el món mundial. En tot? No, o gairebé, perquè si ets el cap de l’oposició pots dir les bajanades que vulguis i els teus es petaran de riure, com demostra sovint Núñez Feijóo i en general els polítics, un gremi que no sabem per què es comuniquen entre ells i amb els ciutadans en una llengua estranya que absorbeix sense problemes disbarats enormes i estupideses extravagants que mai no acceptaríem d’un metge o d’un fuster. I el problema, per descomptat, no és l’error, que pot aparèixer com lapsus, oblit, llacuna o confusió, sinó l’olímpica mudesa que el succeeix. ¿Algú recorda un polític desmentint-se a si mateix, reconeixent una badada, aclarint una inexactitud? Difícilment, i de fet proliferen els reculls d’errades amb el nom de l’autor, sense més conseqüència que la vergonya que assalta el desarmat lector...

L’espavilat (perquè així el presenten els seus subalterns) Feijóo amollà encara no fa una setmana: «Podem situar el naixement de la postveritat en aquella distopia escrita per Orwell allà cap a l’any 84. Que com saben descriu un règim totalitari amb tota la seva cruesa». Naturalment, als pocs instants hom advertí que ningú millor que el polític gallec per informar sobre la postveritat, en la qual viu (com molts col·legues...), i que la novel·la de George Orwell, que dugué el títol provisional de L’últim home a Europa, fou publicada com 1984 el 8 de juny del 1949, després que Orwell l’escrivís a l’illa de Jura, a Escòcia, el 1948, incloent-hi petites parts redactades des del 1945. (És fàcil de recordar perquè 1984 surt de canviar l’ordre dels dos últims dígits de l’any en què es va escriure, 1948). No passa res, Alberto (Núñez). Tothom s’equivoca. I segur que algú t’ha recomanat rellegir l’obra d’Orwell, que també segur coneixes de dalt a baix, i tornar a gaudir d’aquella confessió de Winston (Smith): «Li sorprenia que el més característic de la vida moderna no fos la crueltat ni la inseguretat, sinó senzillament la buidor, l’absoluta falta de contingut. La vida no s’assemblava no només a les mentides llançades per les telepantalles, sinó ni tan sols als ideals que el Partit tractava d’aconseguir».