Dimarts

Ni tot és xafardejar ni tot és menjua. Moltes coses damunt la taula: plats, tassons, una botella d’aigua, un bol buit, coca de trempó, torcaboques i impotència. Anys, no mesos, sinó anys per accedir a un especialista perquè et mirin què ens passa. I ens passa a totes. Sis anys per un diagnòstic, quatre anys per unes proves, o «encara no m’ho han mirat mai». Perquè no se’ns escolta, i perquè les dones som unes exagerades, i perquè tot i creure amb la sanitat pública amb un fermíssim convenciment, no deixa que a vegades et faci sentir òrfena.

Sort que hi ha qui fa que aquesta solitud sigui una mica més càlida i lleugera. Fins i tot en un dimarts no molt dimarts.